El talent ja no es trasllada: tria on vol viure.

Durant dècades vam donar per fet que trobar una bona oportunitat professional implicava canviar de ciutat. Avui comença a passar just el contrari: són les empreses les que s’han d’adaptar a la vida que el talent vol construir.

Aquest canvi, silenciós però profund, està transformant la nostra manera d’entendre l’ocupació, l’organització de les empreses i el desenvolupament econòmic dels territoris.

Hi ha converses que semblen intranscendents fins que, unes hores després, un descobreix que continuen donant voltes pel cap.

Fa uns mesos, en acabar una reunió amb l’equip directiu d’una empresa, un dels responsables de Recursos Humans va explicar que feia diverses setmanes que intentaven incorporar un perfil molt concret. Es tractava d’un enginyer amb experiència internacional, exactament el tipus de professional que qualsevol empresa tecnològica voldria tenir a la seva plantilla.

El procés de selecció avançava bé. Havien parlat en diverses ocasions, el candidat estava interessat en el projecte i les condicions econòmiques es trobaven dins dels valors de mercat.

Aleshores algú va preguntar què estava fallant.

La resposta va ser tan senzilla com inesperada:

—No es vol traslladar.

No considerava que el salari fos insuficient. Tampoc havia acceptat cap altra oferta. Simplement no volia abandonar la vida que havia construït per apropar-se a una oficina.

Durant molt de temps, una resposta així hauria resultat estranya. Si volies créixer professionalment, assumies que tard o d’hora hauries de fer les maletes. Era gairebé un ritual: estudiaves, trobaves una bona oportunitat i et traslladaves allà on es trobava l’empresa.

Les grans ciutats concentraven l’ocupació de més valor afegit i el talent hi acudia gairebé per inèrcia.

Va funcionar així durant dècades i, probablement, durant molt de temps va ser l’única manera de fer-ho.

Les decisions importants es prenien al voltant d’una mateixa taula. Els equips necessitaven compartir espai, les reunions amb clients exigien presència física i una bona part de les oportunitats professionals apareixien gràcies a la proximitat. Ser al lloc adequat importava gairebé tant com tenir la preparació adequada.

Tanmateix, hi ha canvis que no arriben fent soroll. S’introdueixen a poc a poc en la nostra rutina fins que un dia descobrim que les regles ja no són les mateixes.

Això és precisament el que està passant al mercat laboral.

El lloc on vivim també forma part de l’oferta laboral

La conversa professional ja no gira únicament al voltant del sou, el càrrec o el pla de carrera. Cada vegada apareixen amb més freqüència preguntes que fa tot just una dècada semblaven secundàries:

On vull viure?

Quant de temps estic disposat a passar cada dia en un cotxe o en un tren?

Compensa guanyar una mica més si això significa renunciar a l’entorn on vull criar els meus fills o construir la meva vida?

No hi ha una resposta universal. Cada persona té les seves pròpies prioritats, circumstàncies i aspiracions. Tanmateix, sí que comença a dibuixar-se una tendència clara: cada vegada més professionals prefereixen adaptar la seva carrera al lloc on volen viure, i no organitzar la seva vida en funció del lloc on es troba la seva empresa.

La tecnologia ha fet possible una bona part d’aquest canvi.

Avui resulta completament normal treballar amb companys repartits entre diferents ciutats, mantenir reunions amb clients d’altres països sense sortir del despatx de casa o coordinar projectes internacionals des d’un municipi on, fa només uns anys, hauria estat impensable desenvolupar una carrera d’aquest nivell.

Això no significa que l’oficina hagi desaparegut ni que totes les professions es puguin exercir a distància. Pensar-ho seria una simplificació.

El que està desapareixent és l’obligació de concentrar tot el talent en uns pocs quilòmetres quadrats.

I aquesta diferència canvia moltes més coses del que sembla.

Les empreses també han de competir per l’estil de vida

Les empreses comencen a descobrir que, per incorporar determinats perfils, ja no n’hi ha prou amb oferir un bon salari o un projecte atractiu.

També han d’acceptar que potser aquell professional no vol abandonar el lloc on viu.

Algunes organitzacions encara intenten convèncer els candidats perquè es traslladin. D’altres han entès que pot ser més intel·ligent adaptar el model de treball que perdre la persona adequada.

Això obliga a replantejar moltes decisions internes: la presencialitat, l’organització dels equips, l’avaluació del rendiment, la cultura corporativa i la relació entre confiança i productivitat.

Les empreses que siguin capaces d’oferir més flexibilitat podran accedir a professionals que abans quedaven fora del seu radi geogràfic. En canvi, aquelles que mantinguin models excessivament rígids podrien trobar cada vegada més dificultats per atraure determinats perfils altament qualificats.

El talent ja no valora únicament el que una empresa ofereix dins del lloc de treball. També analitza com encaixa aquella feina en la seva vida quotidiana.

Una oportunitat per a les ciutats mitjanes i els municipis

Mentre les empreses s’adapten, els territoris s’enfronten a una oportunitat inesperada.

Durant anys, moltes ciutats mitjanes i petits municipis van assumir que una part dels seus joves més ben preparats acabaria marxant. Era una conseqüència gairebé inevitable de la concentració econòmica.

El talent sortia a la recerca d’oportunitats i, en molts casos, poques vegades tornava.

Avui aquesta direcció única comença a trencar-se.

No perquè les grans ciutats hagin deixat de ser atractives. Barcelona, Madrid o València continuaran sent grans motors econòmics durant molt de temps. Continuaran concentrant empreses, universitats, inversió, serveis i oportunitats.

Però ja no són els únics llocs des dels quals es pot desenvolupar una carrera de dimensió nacional o internacional.

Aquesta transformació obre una possibilitat extraordinària per a molts municipis que fins ara amb prou feines participaven en l’economia del coneixement.

Si són capaços d’oferir bones infraestructures digitals, serveis públics de qualitat, habitatge raonablement accessible i un entorn on valgui la pena viure, poden atraure o retenir professionals que fa pocs anys haurien descartat instal·lar-s’hi.

Ja no es tracta únicament de crear ocupació local. També es tracta de crear les condicions necessàries perquè una persona pugui treballar per a una empresa situada en una altra ciutat o fins i tot en un altre país sense haver d’abandonar el seu territori.

En aquest escenari, la connectivitat, la mobilitat, l’habitatge, l’educació, la sanitat, l’oferta cultural i la qualitat de l’entorn adquireixen una importància estratègica.

El desenvolupament econòmic d’un territori deixa de dependre únicament de les empreses instal·lades físicament en aquell lloc. També pot dependre de la seva capacitat per atraure persones que treballen per a organitzacions situades en altres indrets.

Molt més que teletreball

La qüestió, tanmateix, va molt més enllà del teletreball.

En realitat, estem parlant de llibertat.

Llibertat per decidir que una carrera professional no s’ha de construir necessàriament allà on es troben les oficines.

Llibertat per escollir un entorn pensant en la família, l’habitatge, la qualitat de vida, la proximitat amb els éssers estimats o, simplement, en com una persona vol viure durant els pròxims vint anys.

Durant dècades preguntàvem als joves on volien treballar.

Ara comença a ser igual d’important preguntar-los on volen viure.

Potser aquesta és la veritable revolució.

No la tecnològica, perquè aquesta ja ha tingut lloc.

La revolució humana.

La tecnologia ha proporcionat les eines, però són les persones les que estan redefinint les seves prioritats. L’ocupació continua sent una part fonamental de la vida, però cada vegada menys professionals estan disposats a permetre que determini completament on, com i amb qui han de viure.

Un nou mapa econòmic

D’aquí a uns anys continuarem parlant d’intel·ligència artificial, automatització i productivitat. Seran debats necessaris i tindran conseqüències profundes sobre el mercat laboral.

Tanmateix, és possible que una de les transformacions més importants hagi passat gairebé desapercebuda.

Sense grans anuncis, sense titulars espectaculars i sense inauguracions.

Simplement, un dia descobrirem que les persones van deixar d’organitzar tota la seva vida al voltant de la feina i van començar a exigir que la feina trobés la manera d’encaixar en la vida que havien escollit.

Quan això passa, no només canvia la manera de treballar.

També canvia la manera com les empreses busquen talent, la forma com les ciutats competeixen per atraure població i les oportunitats de desenvolupament de territoris que durant dècades van romandre allunyats dels grans centres econòmics.

El talent ja no sempre es trasllada allà on hi ha l’oportunitat.

Cada vegada amb més freqüència, el talent tria on vol viure i espera que les oportunitats siguin capaces d’arribar fins allà.

I quan aquesta lògica es consolida, també comença a canviar el mapa econòmic d’un país.