Girona, l’oportunitat que ningú no està veient

Les inversions anunciades a Flix i Móra la Nova han obert un nou mapa tecnològic a Catalunya. La pregunta és si la província que menys apareix en aquest debat pot acabar exercint un dels papers més rellevants.

Durant anys, la política industrial es va mesurar per la capacitat d’atreure fàbriques. Després van arribar els parcs tecnològics, els centres logístics i les seus corporatives. Avui, el tauler torna a canviar. La cursa ja no consisteix únicament a fabricar més o produir a un cost més baix, sinó a decidir on es desenvoluparà la pròxima generació de coneixement i, sobretot, on aquest coneixement es convertirà en solucions útils.

Els anuncis fets aquest estiu sobre Flix i Móra la Nova són una bona mostra d’aquesta transformació. La inversió prevista per convertir l’antiga planta d’Ercros en un gran centre de dades i la candidatura de la Ribera d’Ebre per acollir una de les futures gigafactories europees han situat les Terres de l’Ebre al centre d’una conversa que, fins fa poc, semblava reservada a Silicon Valley o a les grans capitals tecnològiques.

Més enllà de l’impacte econòmic immediat, tots dos projectes reflecteixen una realitat més profunda: Catalunya ha decidit participar en la nova geografia de la computació.

La província que gairebé no apareix en el debat

Resulta sorprenent que, mentre aquesta conversa guanya espai, Girona gairebé no s’hi esmenti. No pas perquè li faltin arguments, sinó perquè potser encara no ha sabut presentar-los com a parts d’una mateixa estratègia.

La província reuneix una combinació de factors que, observats per separat, poden semblar poc extraordinaris: una universitat amb grups de recerca consolidats en robòtica i visió artificial, una economia diversificada, un potent teixit agroalimentari, una indústria exportadora competitiva, hospitals de referència, un aeroport internacional, ports, connexió directa amb França i una de les destinacions turístiques més reconegudes de la Mediterrània.

Allò que és singular no és cadascuna d’aquestes peces. El que realment diferencia Girona és que totes convisquin en un territori compacte, a menys d’una hora de distància.

Potser el problema és precisament aquest. Girona mai no ha necessitat construir un gran relat sobre si mateixa. Durant dècades, Barcelona ha actuat com a aparador internacional de Catalunya i la resta del territori ha quedat, en bona part, fora del focus. Tanmateix, les grans transformacions econòmiques acostumen a alterar aquestes jerarquies.

La història n’ofereix nombrosos exemples. Detroit no era la ciutat més important dels Estats Units abans del desenvolupament de la indústria de l’automòbil. Eindhoven gairebé no apareixia en els mapes econòmics europeus abans que Philips impulsés un ecosistema d’innovació que encara avui és una referència. Fins i tot Silicon Valley va néixer lluny dels principals centres financers i polítics del país.

L’avantatge no sempre pertany al lloc més conegut, sinó al territori que troba abans una funció pròpia.

La tecnologia necessita problemes reals per resoldre

Aquesta idea és especialment rellevant perquè la conversa sobre intel·ligència artificial s’ha simplificat en excés. Es parla de models, xips i centres de dades, però molt menys dels llocs on aquesta capacitat tecnològica acabarà resolent problemes concrets. I és precisament aquí on el mapa comença a canviar.

L’experiència demostra que les infraestructures, per si soles, rarament transformen un territori. Els ports van generar prosperitat quan van aparèixer indústries capaces d’exportar a través seu. Els aeroports es van convertir en motors econòmics quan van començar a atreure activitat i no només passatgers.

Amb la nova infraestructura digital passa una cosa semblant. Un gran centre de càlcul pot ser imprescindible, però representa el principi de la cadena de valor, no pas el final. El veritable impacte arribarà quan empreses, hospitals, universitats i administracions trobin noves maneres d’aprofitar aquesta capacitat.

Des d’aquesta perspectiva, Girona deixa de semblar un territori perifèric i es converteix en un escenari especialment interessant. No perquè hagi de competir amb Barcelona per atreure les seus de les grans empreses tecnològiques, sinó perquè ja disposa d’una cosa molt més difícil de construir des de zero: un entorn on conviuen problemes reals susceptibles de convertir-se en solucions exportables.

Un laboratori a escala real

Només cal recórrer la província per comprovar-ho. Pocs territoris concentren una diversitat semblant.

La pressió turística sobre la Costa Brava planteja reptes relacionats amb la mobilitat, el consum d’aigua, la gestió energètica i la conservació del litoral. L’interior manté una agricultura cada vegada més tecnificada i, alhora, més exposada a unes condicions climàtiques canviants. Els incendis forestals obliguen a perfeccionar els sistemes de prevenció, predicció i resposta. La indústria necessita millorar la productivitat i l’eficiència sense perdre competitivitat. Els hospitals generen una quantitat creixent d’informació clínica, la gestió de la qual serà un dels grans reptes sanitaris de la pròxima dècada.

Cadascun d’aquests àmbits presenta un problema diferent, però tots formen part d’un mateix territori.

Aquesta concentració d’escenaris converteix Girona en una mena de laboratori a escala real. No un laboratori entès únicament com un edifici ple d’investigadors, sinó com un espai on sigui possible dissenyar, provar i millorar solucions abans de traslladar-les a altres mercats.

La diferència és important. Moltes regions aspiren a atreure empreses tecnològiques. És molt menys freqüent trobar territoris capaços d’oferir-los un entorn complet per experimentar, validar i créixer.

Girona podria assajar nous models de gestió turística basats en dades, sistemes intel·ligents per reduir el consum d’aigua, eines de prevenció d’incendis, aplicacions d’intel·ligència artificial per al sector sanitari, automatització industrial o tecnologia aplicada a l’agricultura. Si aquestes solucions funcionen en un territori tan divers, també poden funcionar en moltes altres regions d’Europa i de la Mediterrània.

Més enllà dels centres de dades

Potser, per tant, la pregunta més interessant no és on s’instal·laran els pròxims centres de dades. La qüestió veritablement estratègica és on apareixeran les empreses que aprendran a treure profit d’aquesta nova infraestructura.

La resposta dependrà menys del nombre de servidors instal·lats que de la capacitat per connectar universitat, empresa, administració i teixit productiu al voltant de reptes compartits. La infraestructura pot aportar capacitat de càlcul, però són les persones, les organitzacions i els projectes els que converteixen aquesta capacitat en activitat econòmica.

En aquest punt, la posició geogràfica de Girona hi afegeix un altre element que sovint passa desapercebut. La província ocupa un extrem del corredor que connecta Barcelona amb el sud de França, una de les àrees amb més concentració d’activitat científica i industrial de la Mediterrània occidental.

Durant dècades, aquesta localització es va interpretar gairebé exclusivament des d’una perspectiva logística. Avui comença a adquirir un significat diferent. La innovació ja no depèn únicament de la proximitat física, sinó de la capacitat d’integrar-se en xarxes de coneixement que travessen fronteres amb naturalitat. En aquest context, Girona està molt menys aïllada del que suggereixen els mapes administratius.

El repte de construir una estratègia compartida

Res de tot això no garanteix l’èxit. Les oportunitats no es materialitzen per la simple acumulació d’actius, sinó gràcies a l’existència d’una estratègia capaç de donar-los sentit.

Aquest és, probablement, el principal repte. Girona disposa d’universitat, recerca, indústria, turisme, serveis sanitaris i una posició geogràfica privilegiada, però aquests elements encara funcionen, en gran manera, com a peces independents. El desafiament consisteix a construir un projecte compartit que permeti deixar de veure’ls com a fortaleses aïllades i començar a entendre’ls com a parts d’un mateix ecosistema.

Això exigeix definir prioritats, facilitar la col·laboració entre institucions, donar suport a la creació d’empreses tecnològiques vinculades als sectors propis del territori i convertir la província en un espai atractiu per al talent. No es tracta d’intentar fer-ho tot, sinó d’escollir aquells àmbits en què Girona pot aportar alguna cosa que altres territoris difícilment puguin reproduir.

És possible que d’aquí a uns anys recordem les inversions de Flix i Móra la Nova com el moment en què Catalunya va decidir apostar per una nova política industrial. Si això passa, la pregunta ja no serà quins territoris van acollir les primeres infraestructures, sinó quins van saber construir una economia al seu voltant.

I aquí Girona encara hi és a temps.

No per convertir-se en una còpia de Barcelona.

Tampoc per competir amb les Terres de l’Ebre.

Sinó per ocupar un espai que, paradoxalment, continua buit: el d’un territori capaç de convertir tecnologia en solucions, coneixement en indústria i diversitat econòmica en un avantatge competitiu difícil de replicar.

En un moment en què gairebé totes les regions intenten assemblar-se, potser aquesta és la millor estratègia possible.