El nou mapa del poder: per què Espanya és més estratègica del que pensem

Durant anys hem mesurat la importància d’un país per la dimensió de la seva economia, la força del seu exèrcit o la quantitat de recursos naturals que posseeix. Tanmateix, la geopolítica del segle XXI ha incorporat nous factors: les dades, l’energia, les infraestructures digitals i la capacitat de connectar territoris.

Des d’aquesta perspectiva, Espanya ocupa una posició molt més rellevant del que acostumem a imaginar.

Una pregunta cada vegada més necessària

Fa uns mesos, després d’una conferència sobre transformació digital, algú em va fer una pregunta que reflectia una percepció força estesa:

—Espanya és realment un país estratègic?

No preguntava si Espanya era una gran potència militar ni si la seva economia es trobava entre les més grans del món. El dubte era un altre: fins a quin punt ocupa una posició rellevant en un escenari internacional cada vegada més complex?

Durant molt de temps, aquesta pregunta s’hauria respost observant un mapa polític o consultant alguns indicadors econòmics. Avui, en canvi, la resposta exigeix analitzar moltes més variables.

Perquè el món ha canviat.

I també ho ha fet la manera com els països generen poder i influència.

El poder ja no depèn únicament del territori

Fa tot just dues dècades, quan es parlava de seguretat nacional, la conversa se centrava principalment en les fronteres, els ports, els aeroports, les bases militars o els recursos naturals.

Tot això continua sent important. La geografia continua condicionant una part fonamental de la política internacional. Tanmateix, ja no és suficient per comprendre com funciona el nou mapa del poder.

Actualment, un país també adquireix valor per la informació que genera, les xarxes que connecta, les infraestructures digitals que acull i el paper que exerceix dins de les cadenes internacionals de subministrament.

L’economia ha esdevingut tan dependent de la tecnologia que separar aquestes dues realitats resulta cada vegada més artificial.

Espanya és un bon exemple d’aquesta transformació.

Si observem únicament el mapa físic, hi trobem un país situat a l’extrem sud-occidental d’Europa. Però, si ampliem la perspectiva, descobrim una realitat diferent: Espanya connecta l’Atlàntic amb el Mediterrani, constitueix una de les principals portes marítimes d’Europa i ocupa una posició privilegiada en les relacions entre Europa, Àfrica i Amèrica.

Aquesta ubicació ha estat important durant segles. El que ha canviat és el tipus d’actius que circulen actualment a través d’aquestes connexions.

Ja no parlem únicament de mercaderies o matèries primeres. També parlem d’energia, dades, coneixement, infraestructures crítiques i xarxes digitals sobre les quals funciona una part fonamental de l’economia europea.

Les noves infraestructures estratègiques

Quan sentim l’expressió «infraestructura crítica», acostumem a pensar en centrals elèctriques, aeroports, ports comercials o xarxes ferroviàries. Tanmateix, el concepte és molt més ampli.

Un centre de dades pot ser tan estratègic com una instal·lació energètica. Un cable submarí pel qual circula una part important del trànsit d’internet pot tenir un valor semblant al d’una gran autopista. Les plataformes tecnològiques que permeten operar als bancs, hospitals, administracions i empreses formen part de la mateixa arquitectura.

Aquesta realitat ens obliga a replantejar la manera com entenem la seguretat.

Protegir un país ja no consisteix únicament a vigilar-ne el territori. També significa garantir el funcionament de sistemes que amb prou feines veiem, però dels quals depenen l’activitat econòmica, els serveis públics i bona part de la nostra vida quotidiana.

Per aquest motiu, cada vegada resulta més difícil separar l’economia de la geopolítica.

Una interrupció prolongada del subministrament energètic pot paralitzar empreses i serveis essencials. Un atac contra una infraestructura digital pot reduir la competitivitat de tot un sector. El robatori d’informació estratègica pot afectar durant anys el desenvolupament industrial d’un país.

Tot forma part d’un mateix escenari, en el qual les fronteres entre la seguretat, l’economia i la tecnologia són molt menys clares que abans.

Per què Espanya desperta interès?

Espanya participa plenament en aquest nou escenari. No només perquè pertany a la Unió Europea i a l’OTAN, sinó també perquè disposa d’empreses amb projecció internacional, infraestructures logístiques de primer nivell i una economia profundament digitalitzada.

La seva posició geogràfica, la connexió amb diferents continents i la integració en les xarxes econòmiques europees n’augmenten el valor estratègic.

Existeix, a més, un altre aspecte que acostuma a passar desapercebut.

Sovint pensem que convertir-se en objectiu d’operacions de ciberespionatge o d’obtenció d’intel·ligència és un senyal de debilitat. Tanmateix, moltes vegades passa exactament el contrari.

Els actors que desenvolupen aquestes operacions no acostumen a invertir grans quantitats de temps, diners i recursos en objectius irrellevants. Actuen allà on consideren que existeix informació, coneixement, tecnologia o capacitat industrial amb valor estratègic.

És una lògica incòmoda, però evident: ningú intenta accedir a allò que no considera important.

La ciberseguretat també és política econòmica

Per aquest motiu, la seguretat digital no s’hauria d’abordar únicament com una qüestió tecnològica.

En el fons, el que està en joc és la capacitat d’un país per protegir el seu coneixement, les seves empreses, les seves infraestructures i la seva posició dins d’una economia cada vegada més connectada.

Aquest canvi d’enfocament explica per què la ciberseguretat ha deixat de ser una conversa exclusiva d’especialistes. Actualment forma part de l’estratègia empresarial, la política industrial i la planificació econòmica.

Les decisions que fa uns anys semblaven reservades als departaments tècnics comencen a debatre’s en els consells d’administració i en les institucions públiques.

No necessàriament perquè existeixi una amenaça permanent, sinó perquè la nostra dependència tecnològica és molt més gran que fa tot just una dècada.

Un poder que ja no sempre podem veure

Potser la transformació més important és precisament aquesta.

Durant generacions vam aprendre que el poder d’un país depenia principalment d’allò que es podia veure: el seu territori, les seves fàbriques, els seus recursos, els seus ports o la seva capacitat militar.

Avui, bona part d’aquest poder circula de manera invisible a través de xarxes de comunicació, sistemes tecnològics, cables submarins, centres de dades i infraestructures digitals que gairebé no apareixen en els mapes tradicionals.

Espanya ocupa una posició important dins d’aquest entramat.

Comprendre aquesta realitat no significa adoptar una visió alarmista del món. Significa acceptar que la prosperitat, la competitivitat i la seguretat ja no es poden considerar qüestions independents.

Al segle XXI, formen part d’una mateixa conversa.