La batalla de l’Estret: Espanya, el Marroc i la cursa per convertir l’hidrogen verd en poder industrial

Hi ha una manera equivocada d’imaginar l’hidrogen verd: com si fos simplement el petroli del futur. La comparació resulta atractiva. Països amb abundants recursos solars i eòlics produirien grans quantitats d’energia, la transformarien en hidrogen i l’exportarien cap als grans centres industrials europeus. En aquest escenari, Europa podria reduir progressivament la seva dependència dels hidrocarburs i recórrer a noves fonts energètiques procedents de regions amb abundants recursos renovables.

La península Ibèrica i el nord d’Àfrica apareixen aleshores com a territoris especialment rellevants.

Però l’hidrogen té una diferència fonamental respecte del petroli: no existeix com un recurs natural esperant ser extret. Cal fabricar-lo. Per fer-ho es necessiten electricitat renovable, aigua, electrolitzadors, infraestructures, emmagatzematge, transport i grans quantitats de capital. A més, l’hidrogen pot transformar-se posteriorment en amoníac, metanol, combustibles sintètics, fertilitzants o productes industrials. Cadascuna d’aquestes transformacions implica nous costos i consum energètic.

Per això, la cursa que comença entre Espanya i el Marroc és molt més important que una simple competició per produir hidrogen barat. El que està en joc és quin país serà capaç de construir al voltant d’aquesta molècula un ecosistema industrial capaç de generar inversió, ocupació i valor afegit.

I en aquesta competició, la distància entre tots dos països és molt menor del que podria semblar.

Una molècula a la recerca d’una economia

L’entusiasme per l’hidrogen verd té una explicació. Hi ha sectors en què l’electrificació directa resulta difícil o insuficient. Un automòbil pot funcionar amb una bateria i un habitatge pot escalfar-se mitjançant una bomba de calor. Molts processos industrials també poden electrificar-se directament.

Tanmateix, hi ha activitats en què aquestes solucions presenten més dificultats. Els fertilitzants, determinats processos químics, la producció primària d’acer, el transport marítim, alguns combustibles sintètics i determinats segments de l’aviació són alguns dels àmbits en què l’hidrogen pot tenir un paper rellevant.

Això significa que el futur de l’hidrogen probablement no consistirà a utilitzar-lo per a tot, sinó a concentrar-lo allà on hi ha menys alternatives.

La conseqüència és important. L’èxit no dependrà necessàriament de qui anunciï més gigawatts d’electrolitzadors, sinó de qui aconsegueixi produir una molècula competitiva i, sobretot, trobar indústries disposades a consumir-la de manera estable durant dècades.

Aquest segon desafiament pot ser més complicat que el primer.

L’hidrogen renovable encara no és, de manera generalitzada, una matèria primera barata. La qüestió central d’aquesta dècada serà com reduir aquesta diferència de costos i aconseguir que existeixi una demanda industrial capaç de sostenir les inversions.

I pocs territoris europeus parteixen d’una posició tan favorable com Espanya.

Espanya té alguna cosa que Europa necessita

Durant dècades, Espanya va ocupar una posició relativament perifèrica dins del sistema energètic europeu. Situada a l’extrem occidental del continent i amb connexions limitades amb la resta d’Europa, la seva posició energètica va estar condicionada per la dependència dels combustibles importats.

La transició energètica pot modificar parcialment aquesta situació.

Espanya compta amb unes condicions solars excel·lents, importants recursos eòlics, disponibilitat de sòl en àmplies zones del territori, una indústria elèctrica desenvolupada i una xarxa energètica construïda durant dècades. A això s’hi sumen ports industrials, refineries, plantes químiques, instal·lacions siderúrgiques i experiència en la gestió de gasos i productes energètics.

El Govern espanyol ha convertit aquest avantatge potencial en una aposta estratègica. L’actualització del Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima estableix per al 2030 un objectiu de 12 GW d’electrolitzadors, acompanyat d’una important expansió de la capacitat renovable.

Però potser l’actiu més important d’Espanya no són els mateixos electrolitzadors.

És la indústria que pot consumir l’hidrogen.

Produir hidrogen o fabricar amb hidrogen

Imaginem dos països.

El primer aconsegueix produir hidrogen a 2,5 euros per quilogram i l’exporta. El segon el produeix a 3 euros, però utilitza aquesta molècula per fabricar acer, fertilitzants, metanol o combustibles sintètics que posteriorment ven al mercat europeu.

La pregunta fonamental és on queda el major valor afegit.

Aquesta qüestió és especialment rellevant per a Espanya. Convertir-se simplement en productor i exportador d’hidrogen suposaria una oportunitat important, però seria una victòria menor que utilitzar la disponibilitat d’energia renovable competitiva per atraure i mantenir indústria electrointensiva.

Huelva, Puertollano, Cartagena, Tarragona, Bilbao o Astúries poden exercir un paper tan important en aquesta transformació com els grans parcs solars d’Extremadura o Aragó.

Espanya ja disposa de potencials consumidors industrials: refineries que utilitzen hidrogen convencional, plantes de fertilitzants, indústria química, siderúrgia i grans complexos portuaris tant a la Mediterrània com a l’Atlàntic.

Això permet reduir un dels grans riscos de qualsevol nova indústria energètica: construir una enorme capacitat de producció abans que existeixi una demanda suficient.

L’objectiu, per tant, no hauria de ser únicament produir hidrogen. També hauria de ser utilitzar-lo per transformar l’estructura industrial.

Si Europa augmenta la pressió sobre els productes intensius en carboni, la disponibilitat d’electricitat renovable podria permetre que determinades regions espanyoles es converteixin en espais competitius per fabricar productes que actualment depenen del gas natural o del carbó.

En aquest escenari, l’hidrogen deixaria de ser el producte final.

Es convertiria en l’input.

L’exportació rellevant ja no serien necessàriament milions de tones d’H₂, sinó acer verd, fertilitzants, metanol o combustibles sintètics.

I és precisament en aquest punt on apareix el Marroc.

A l’altra banda de l’Estret

El Marroc ha arribat a una conclusió similar. La seva estratègia, coneguda com a Offre Maroc, planteja una aposta de gran escala pel desenvolupament d’una indústria vinculada a l’hidrogen verd.

El país ha reservat extensions de terreny per a projectes energètics i ha seleccionat consorcis nacionals i internacionals per a iniciatives relacionades amb la generació renovable, l’electròlisi i la producció de derivats.

La comparació amb Espanya requereix certa cautela. L’objectiu espanyol de 12 GW per al 2030 constitueix una meta nacional, mentre que bona part de les xifres marroquines corresponen a projectes anunciats o seleccionats que encara han de superar les fases de desenvolupament, finançament i construcció.

No es tracta, per tant, de magnituds directament equivalents.

Però la direcció estratègica és clara.

El Marroc tampoc sembla voler limitar-se a produir hidrogen. Els seus projectes inclouen amoníac, combustibles sintètics i acer verd.

La lògica industrial és evident: aprofitar els seus recursos energètics per desenvolupar productes amb un major valor afegit.

En altres paraules, Rabat no vol simplement exportar energia.

Vol exportar indústria.

L’avantatge marroquí

El Marroc disposa d’una combinació de factors especialment interessant. Compta amb un extraordinari recurs solar, importants zones amb potencial eòlic, grans extensions de terreny i costos laborals inferiors als europeus.

A més, es troba a pocs quilòmetres de la Unió Europea i ocupa una posició geogràfica privilegiada entre l’Atlàntic, la Mediterrània, Europa i Àfrica.

També hi ha un altre element que pot resultar decisiu: els fosfats.

La producció de fertilitzants requereix amoníac i la fabricació d’amoníac requereix hidrogen. La combinació de fosfats, energies renovables i hidrogen verd proporciona una lògica industrial molt més sòlida que limitar-se a construir electrolitzadors destinats a produir una molècula per a l’exportació.

El Marroc sembla haver entès, a més, un altre factor fonamental: els grans projectes energètics necessiten integrar sòl, electricitat, aigua i infraestructures.

L’estratègia incorpora generació renovable, electròlisi i dessalinització.

La qüestió de l’aigua és especialment rellevant. El Marroc afronta un important estrès hídric i la producció d’hidrogen requereix aigua, tot i que el seu pes econòmic sigui generalment inferior al de l’electricitat. En regions àrides, utilitzar aigua dolça per a grans projectes energètics pot generar una competència creixent amb altres usos.

La dessalinització pot convertir-se així en una condició de viabilitat per a part d’aquesta indústria.

L’avantatge espanyol

Espanya afronta una situació diferent.

El Marroc pot produir determinades molècules a costos potencialment molt competitius, però Espanya es troba dins del mercat que pretén comprar-les.

La diferència és estructural.

Espanya forma part de la Unió Europea, del mercat únic i del marc regulador que està definint què podrà considerar-se hidrogen renovable, com s’hauran de comptabilitzar les seves emissions i quins mecanismes de suport podran rebre els projectes.

També disposa d’una infraestructura gasista desenvolupada, importants connexions portuàries, capacitat industrial i accés directe al sistema financer europeu.

I hi ha un element especialment important: la seva proximitat a França.

D’aquí la rellevància estratègica d’H2Med.

El projecte no consisteix únicament a construir una infraestructura per transportar hidrogen. La seva importància rau en la possibilitat de transformar la península Ibèrica d’extrem energètic europeu en una futura porta d’entrada cap als principals centres industrials del continent.

Si el corredor es desenvolupa segons el que està previst, part de l’hidrogen produït a Espanya i Portugal podria desplaçar-se cap a França i posteriorment arribar a Alemanya i altres mercats europeus.

Durant dècades, els Pirineus han representat un dels principals colls d’ampolla de les connexions energètiques espanyoles amb Europa.

En l’economia de l’hidrogen podrien convertir-se en la frontera que determini quant valor pot extreure Espanya del seu avantatge renovable.

Competidors i socis

Aquí apareix una paradoxa.

Com més gran sigui l’èxit del Marroc, més gran pot ser també la importància estratègica d’Espanya.

Tots dos països competeixen per inversió internacional, projectes d’amoníac, combustibles sintètics, siderúrgia verda i noves instal·lacions industrials. Però també poden resultar complementaris.

Espanya i el Marroc tenen un interès compartit que Europa desenvolupi una economia de l’hidrogen prou gran per absorbir producció, atreure capital i crear cadenes industrials.

L’escenari més interessant no ha de ser necessàriament aquell en què Espanya desplaci el Marroc o el Marroc desplaci Espanya.

Podria sorgir un sistema energètic iberomagrebí connectat amb els grans centres industrials europeus.

La qüestió estratègica serà aleshores on queda el valor afegit dins d’aquest sistema.

Espanya podria cometre amb l’hidrogen un error conegut en altres economies basades en recursos naturals: celebrar el volum de producció mentre exporta bona part del valor generat.

El país disposa de sol i vent. Pot produir electricitat renovable competitiva i transformar-la en hidrogen. Però això no garanteix que les fàbriques s’instal·lin al territori espanyol.

Si l’hidrogen produït a Espanya acaba sent transportat cap a Alemanya per alimentar-hi la indústria, Espanya haurà millorat la seva posició energètica, generat inversió i creat activitat econòmica, però només haurà capturat una part del valor potencial.

Si, en canvi, aquesta disponibilitat energètica aconsegueix atraure producció d’acer, fertilitzants, productes químics, combustibles marítims o components industrials, l’impacte econòmic pot ser molt més gran.

Per això, la mètrica fonamental potser no hauria de ser el nombre de tones d’hidrogen anunciades ni la quantitat de gigawatts projectats.

Hauria de ser el valor industrial creat per cada megawatt renovable.

El problema de la demanda

Tota aquesta cursa conté una incertesa que sovint queda amagada darrere de les grans xifres d’inversió: la demanda futura.

Durant els primers anys d’entusiasme per l’hidrogen es van plantejar aplicacions pràcticament universals. Calefacció, automòbils, generació elèctrica, transport pesant, indústria, aviació i emmagatzematge apareixien com a mercats potencials.

L’evolució tecnològica i econòmica està obligant a diferenciar entre usos.

Les bateries han guanyat terreny en el transport terrestre. Les bombes de calor ofereixen una alternativa més eficient per a nombrosos usos tèrmics. I l’electrificació directa evita les pèrdues associades a transformar electricitat en hidrogen per utilitzar-lo posteriorment com a font energètica.

Això està concentrant progressivament el cas econòmic de l’hidrogen al voltant de determinats sectors difícils de descarbonitzar.

No significa necessàriament que el mercat hagi de ser petit.

Significa que probablement serà més industrial i menys universal del que suggerien algunes previsions inicials.

A finals d’aquesta dècada serà possible avaluar amb més precisió quina part de les expectatives s’ha convertit en realitat.

La referència no haurien de ser únicament els comunicats d’inversió.

Caldrà observar quants electrolitzadors funcionen realment, quantes hores operen, a quins costos produeixen, qui compra l’hidrogen, quants projectes arriben a decisions finals d’inversió i quina quantitat de capital privat arriba després de les ajudes públiques.

I, sobretot, caldrà observar quines indústries s’han instal·lat al seu voltant.

El nou mapa energètic de l’Estret

L’Estret de Gibraltar ocupa un lloc central en aquest nou mapa.

Al nord hi ha un país europeu amb un dels millors recursos renovables del continent, una infraestructura energètica desenvolupada i una important base industrial.

Al sud hi ha una economia emergent amb extraordinaris recursos solars i eòlics, grans extensions disponibles, costos potencialment inferiors i una política industrial cada vegada més ambiciosa.

Espanya parteix d’avantatges vinculats al mercat europeu, les infraestructures i la indústria existent.

El Marroc parteix d’avantatges relacionats amb els seus recursos naturals, la disponibilitat de sòl i uns costos potencialment inferiors.

Tots dos persegueixen el mateix objectiu: assolir l’escala suficient per convertir els seus avantatges energètics en una posició industrial duradora.

Tots dos han entès que vendre simplement hidrogen podria significar quedar-se a mig camí.

Per això, la cursa que comença a banda i banda de l’Estret no decidirà únicament qui aconsegueix produir la molècula verda més barata.

Decidirà on es fabriquen els fertilitzants, l’acer, el metanol i els combustibles que Europa necessitarà per descarbonitzar aquells sectors que no pot electrificar fàcilment.

La veritable batalla no és per l’hidrogen.

És per la indústria que vindrà després.