CANADÀ I EUROPA DAVANT D’UN VINCLE ENCARA SENSE NOM

La relació entre el Canadà i la Unió Europea travessa un moment poc habitual. No perquè tots dos hagin descobert ara les seves afinitats —són antigues i estan avalades per una relació comercial considerable, la pertinença comuna a l’OTAN i dècades de cooperació política—, sinó perquè per primera vegada s’està intentant trobar una fórmula institucional que vagi més enllà de l’associació convencional sense desembocar necessàriament en l’adhesió. L’expressió que ha començat a circular, “membre associat”, resulta suggeridora precisament perquè, a dia d’avui, no correspon a una categoria establerta amb caràcter general en els Tractats europeus.

Convé començar per aquí per no atribuir a les paraules més contingut del que tenen. El Canadà no ha sol·licitat convertir-se en Estat membre de la Unió Europea i l’article 49 del Tractat de la Unió Europea reserva la possibilitat de sol·licitar l’adhesió als Estats europeus. El que s’està explorant és diferent: una relació més estreta en determinades matèries —defensa, indústria, energia, minerals crítics, investigació, tecnologia o mobilitat— que permeti a les dues parts obtenir alguns dels avantatges d’una integració avançada sense reproduir totes les obligacions institucionals de pertànyer a la Unió.

La idea pot semblar una innovació sobtada, però respon en realitat a una característica força antiga de la construcció europea. Europa mai no ha funcionat únicament mitjançant l’alternativa entre estar dins o fora. Al seu voltant existeix des de fa dècades una arquitectura de cercles superposats. Noruega, Islàndia i Liechtenstein participen en el mercat interior mitjançant l’Espai Econòmic Europeu; Suïssa ha desenvolupat una relació basada en acords bilaterals; els països candidats travessen diferents graus d’aproximació a l’acquis comunitari; el Regne Unit busca des del Brexit una relació que preservi la seva independència institucional sense renunciar a cooperar estretament en determinades àrees. El que és nou en el cas canadenc no és, per tant, que la Unió estableixi una relació diferenciada amb un tercer Estat. El que seria nou és reconèixer políticament aquesta relació mitjançant una categoria nova i atorgar-la a un país situat a l’altra banda de l’Atlàntic.

Una relació que ja ha avançat considerablement

Si s’observa el que ha passat durant l’última dècada, la possible associació apareix menys com un salt que com la continuació d’un procés. El CETA va proporcionar al Canadà i a la Unió Europea una estructura comercial molt més profunda de la que existia anteriorment. La cooperació s’ha estès després cap a àmbits que fa alguns anys s’haurien considerat especialment sensibles, entre ells la seguretat i la defensa.

El juny de 2025, totes dues parts van signar una Associació de Seguretat i Defensa que inclou qüestions com la seguretat marítima, la ciberseguretat, l’espai, la mobilitat militar i la indústria de defensa. El Canadà participa també en projectes de la Cooperació Estructurada Permanent europea, PESCO, i durant el 2026 va avançar en la seva integració en mecanismes europeus relacionats amb la indústria i l’adquisició de defensa.

Aquest últim pas mereix certa atenció. La defensa no és un mercat qualsevol. Els Estats accepten una elevada interdependència industrial en aquest àmbit només amb països que consideren socis fiables a llarg termini. Incorporar empreses canadenques als mecanismes europeus d’adquisició significa, per tant, alguna cosa més que obrir oportunitats comercials: implica reconèixer que el Canadà pot formar part d’algunes de les cadenes industrials sobre les quals Europa pretén reconstruir la seva capacitat militar.

La qüestió que es planteja ara és fins on estendre aquesta lògica. Ottawa ha mostrat interès per una cooperació més profunda en investigació, intel·ligència artificial, minerals crítics, energia, espai, serveis digitals i determinades àrees financeres. En alguns d’aquests àmbits, les complementarietats són prou clares perquè l’aproximació tingui sentit fins i tot sense una nova figura institucional. Però reunir-les sota un marc polític comú tindria una altra conseqüència: convertiria una suma d’acords sectorials en una relació estratègica reconeixible.

El que Europa troba al Canadà

Des de Brussel·les, el Canadà presenta una combinació de qualitats poc freqüent entre els socis exteriors de la Unió. És una democràcia estable, membre de l’OTAN, una economia desenvolupada i un país amb enormes recursos naturals. Posseeix, a més, una particularitat que adquireix una importància creixent en l’actual política industrial europea: disposa de matèries primeres que Europa necessita i que no vol continuar obtenint d’un nombre massa reduït de proveïdors.

La transició energètica, la fabricació de bateries, determinades tecnologies digitals i una part substancial de la indústria de defensa depenen de minerals crítics les cadenes de subministrament dels quals es troben molt concentrades internacionalment. El Canadà disposa d’importants recursos minerals i aspira a desenvolupar no només la seva extracció, sinó també part del seu processament. Per a una Unió que fa diversos anys que parla d’autonomia estratègica i de reducció de dependències, la possibilitat de construir cadenes de subministrament amb un país políticament proper resulta atractiva.

Una cosa semblant passa amb l’energia. L’experiència europea posterior a la invasió russa d’Ucraïna va demostrar que el preu d’una dependència energètica no es pot mesurar únicament en euros per megawatt hora. També importa la fiabilitat política del proveïdor. El Canadà disposa de recursos energètics considerables i té capacitat potencial per participar en l’abastament europeu de diferents maneres. No substituirà per si sol altres proveïdors ni sembla raonable esperar que ho faci, però pot contribuir a una diversificació que Brussel·les considera ja part de la seva política de seguretat.

També existeix una dimensió geogràfica que sovint s’oblida. El Canadà és una potència àrtica. L’augment progressiu de la importància estratègica de l’Àrtic —per les rutes marítimes, els recursos, la presència russa, l’interès xinès i les implicacions de seguretat per als països nòrdics— fa que la relació amb Ottawa tingui per a Europa un valor que no és exclusivament comercial.

Finalment, hi ha l’escala. Europa intenta reconstruir una indústria de defensa capaç de produir més i fer-ho amb més rapidesa. El Canadà, per la seva banda, necessita modernitzar les seves Forces Armades i reduir vulnerabilitats en les seves cadenes de subministrament. La cooperació industrial permet ampliar sèries de producció, repartir costos de desenvolupament i obrir mercats a empreses de totes dues parts.

La qüestió canadenca és, en bona mesura, una qüestió estatunidenca

Per comprendre l’interès d’Ottawa cal mirar inevitablement cap al sud. El Canadà comparteix amb els Estats Units una de les relacions econòmiques més denses del món. Les cadenes de producció travessen la frontera diverses vegades abans que determinats productes arribin al consumidor i, en sectors sencers, les economies dels dos països fa dècades que funcionen amb un elevat grau d’integració. Els Estats Units continuaran sent, per raons geogràfiques i econòmiques, un soci essencial per al Canadà amb independència del que passi amb Europa.

Precisament per això la qüestió de la dependència adquireix importància. Una relació profundament asimètrica resulta còmoda mentre existeix un alt grau de previsibilitat política. Es torna més problemàtica quan apareixen dubtes sobre la continuïtat de les regles comercials, el recurs als aranzels o la possibilitat d’utilitzar l’accés al mercat com a instrument de pressió. La resposta canadenca no consisteix necessàriament a allunyar-se dels Estats Units —una cosa econòmicament molt difícil i estratègicament poc plausible—, sinó a ampliar el nombre d’alternatives disponibles.

Europa pot proporcionar una d’aquestes alternatives. El mercat únic ofereix centenars de milions de consumidors, capacitat financera, universitats i centres d’investigació, indústria avançada i un marc jurídic relativament estable. Per al Canadà, aprofundir la relació europea no eliminaria la dependència dels Estats Units, però sí que podria reduir-ne el caràcter exclusiu. En política exterior, l’autonomia rarament consisteix a prescindir dels principals socis; normalment consisteix a evitar que qualsevol d’ells sigui insubstituïble.

Aquesta és probablement la millor manera d’entendre l’aproximació canadenca. Ottawa no ha de triar entre Washington i Brussel·les. El seu interès consisteix precisament a evitar veure’s obligat algun dia a fer-ho. Com més relacions econòmiques, tecnològiques i estratègiques pugui mantenir el Canadà, més gran serà el seu marge de negociació davant de qualsevol dels seus socis.

Per què Washington observa el moviment amb recel

La posició estatunidenca s’ha de tractar amb prudència. Seria excessiu atribuir a Washington una única motivació que expliqui tota la seva actitud. Existeixen, però, diversos interessos objectius que permeten entendre per què una integració canadenca més profunda amb Europa pot ser observada amb atenció des dels Estats Units.

El primer és econòmic. Una major integració canadenca amb Europa pot produir un apropament progressiu a determinades normes comunitàries sobre serveis digitals, estàndards industrials, contractació pública, dades o regulació tecnològica. Tenint en compte la integració existent entre les economies estatunidenca i canadenca, aquestes decisions no quedarien necessàriament confinades al nord de la frontera.

La defensa planteja un problema semblant i probablement més tangible. El Canadà ha adquirit tradicionalment una part important del seu material militar als Estats Units i tots dos països comparteixen estructures de seguretat profundament integrades. L’entrada d’empreses canadenques en mecanismes europeus i una cooperació industrial més estreta amb fabricants de la Unió augmenten les opcions d’Ottawa. Des del punt de vista canadenc, diversificar proveïdors pot millorar la seva autonomia i generar indústria nacional. Des del punt de vista estatunidenc, suposa que una part d’un mercat històricament molt proper pot orientar-se cap a competidors europeus.

Però l’aspecte de més abast no és comercial. És polític. Si la Unió aconseguís desenvolupar una fórmula d’associació prou atractiva per al Canadà, demostraria que pot organitzar al seu voltant un espai de cooperació estratègica que s’estén més enllà de les seves fronteres i dels països que aspiren a ingressar-hi. Aquest precedent podria interessar altres Estats que volen una relació molt estreta amb Europa sense convertir-se en membres plens.

Això no constituiria necessàriament un bloc antiestatunidenc. Presentar-ho així seria simplificar massa la naturalesa de les relacions transatlàntiques. La majoria d’aquests països continuarien sent aliats dels Estats Units i membres de l’OTAN. Tanmateix, una xarxa de socis capaços de cooperar entre ells en defensa, tecnologia, energia, comerç i investigació tindria més marge per adoptar decisions que no depenguessin prèviament de Washington. Per a qualsevol gran potència, fins i tot quan es tracta dels seus aliats, l’autonomia dels socis modifica l’equilibri d’influència.

El problema europeu dels privilegis sense obligacions

Brussel·les també té raons per avançar amb cautela. Construir una relació privilegiada amb el Canadà sembla relativament senzill mentre es parla de cooperació política. Es torna molt més complicat quan s’entra en el funcionament del mercat interior.

La integració europea descansa sobre un intercanvi molt concret: accés a un espai econòmic extraordinàriament ampli a canvi d’acceptar normes comunes, mecanismes de supervisió i, per als Estats membres, institucions compartides. Concedir a un tercer país un accés ampli sense determinar quina legislació ha d’acceptar, qui resol les disputes o quina contribució financera correspon pot produir desequilibris difícils de sostenir.

Noruega constitueix un precedent instructiu. La seva participació en l’Espai Econòmic Europeu li proporciona un accés extraordinari al mercat interior, però també obliga el país a incorporar una part considerable de la legislació corresponent sense participar com a Estat membre en la seva aprovació. No està clar que el Canadà acceptés una relació semblant, ni que fos necessària per als àmbits que Ottawa i Brussel·les pretenen desenvolupar.

També hi ha una qüestió política relacionada amb l’ampliació. Ucraïna, Moldàvia i els països dels Balcans occidentals fa anys que duen a terme reformes i negocien les condicions per apropar-se a la Unió. Una categoria d’associació creada específicament per a una democràcia rica i estable com el Canadà s’hauria de dissenyar amb cura per evitar la impressió que existeixen accessos privilegiats al projecte europeu que permeten obtenir els seus avantatges més atractius sense assumir obligacions comparables.

No és un argument contra l’associació. És un recordatori que, a la Unió Europea, l’arquitectura institucional importa.

Una Europa de geometria més variable

Potser és prematur discutir quin nom hauria de rebre el Canadà. La qüestió substantiva és quin tipus d’Europa vol construir la Unió al seu voltant.

Durant molt de temps, Brussel·les ha disposat essencialment de dos grans instruments per transformar el seu veïnat: oferir accés econòmic o plantejar, a molt llarg termini, la possibilitat d’adhesió. Aquest model funciona raonablement bé amb països europeus que volen convertir-se algun dia en membres. Resulta molt menys útil per a democràcies desenvolupades com el Canadà que volen integrar-se en determinades polítiques europees sense incorporar-se a les seves institucions.

Una associació canadenca podria servir per explorar una tercera via. En lloc de definir la relació per la pertinença institucional, podria construir-se per àrees: cooperació molt profunda en defensa, investigació o matèries primeres; integració més limitada en altres sectors; i plena autonomia allà on els interessos o les regulacions siguin incompatibles.

La conseqüència podria estendre’s molt més enllà del Canadà. El Regne Unit constitueix el cas evident, encara que la seva història recent converteix qualsevol comparació en políticament delicada. Noruega i altres socis europeus ja mantenen models propis. Països democràtics més allunyats geogràficament podrien interessar-se per determinades formes de cooperació industrial o tecnològica.

La Unió podria descobrir que la seva influència exterior no depèn únicament d’incorporar nous membres, sinó també de construir institucions prou atractives perquè tercers països vulguin vincular-s’hi voluntàriament.

Això suposaria una evolució considerable del projecte europeu. La Unió deixaria de concebre’s exclusivament com una organització que s’amplia territorialment i començaria a funcionar també com el centre d’una xarxa d’associacions diferenciades.

Una relació que no exigeix triar

L’interès europeu i el canadenc coincideixen en un punt essencial. Cap de les dues parts necessita convertir aquest apropament en una ruptura amb els Estats Units. De fet, fer-ho en reduiria considerablement la utilitat. El Canadà continuarà lligat als Estats Units per geografia, comerç i defensa; Europa continuarà considerant la relació transatlàntica una peça fonamental de la seva seguretat.

La qüestió de fons és una altra. L’ordre internacional de les últimes dècades permetia a molts aliats dels Estats Units acceptar elevats nivells de dependència perquè existia una confiança considerable en l’estabilitat d’aquesta relació. Quan aquesta confiança es debilita, fins i tot parcialment, els Estats reaccionen com solen fer-ho: diversifiquen. No necessiten abandonar una aliança per buscar una segona cadena de subministrament, un altre mercat, un proveïdor alternatiu de defensa o un soci tecnològic addicional.

El Canadà sembla seguir aquesta lògica i Europa té raons per correspondre-hi. Ottawa obté accés a un segon gran espai econòmic i tecnològic; Brussel·les guanya un soci ric en recursos, políticament proper i estratègicament situat. Totes dues parts augmenten el seu marge d’actuació sense necessitat de construir una aliança contra tercers.

Queda per saber quina forma jurídica adoptarà tot plegat. “Membre associat” pot sobreviure com a expressió política o desaparèixer durant la negociació. Pot sorgir un gran acord general o una successió d’instruments sectorials que acabi produint una integració de fet abans de rebre un nom definitiu.

Els diplomàtics solen desconfiar de les grans etiquetes abans de conèixer la lletra petita, i en aquest cas fan bé. La importància de la relació entre el Canadà i Europa no dependrà de com es denomini, sinó de quins drets, obligacions i mecanismes permanents aconsegueixi crear.

Si finalment permet integrar parcialment mercats, investigació, recursos estratègics i defensa mantenint fora l’adhesió política, haurà aparegut alguna cosa força més rellevant que una nova fórmula diplomàtica.

S’haurà creat un model. I en un moment en què les potències mitjanes busquen simultàniament seguretat, autonomia i socis fiables, no faltaran països interessats a observar com funciona.