Europa davant el nou gir estratègic dels Estats Units: el repte de la defensa i el paper d’Espanya

La publicació de la National Defense Strategy 2026 marca un punt d’inflexió en la relació de seguretat entre els Estats Units i Europa. No es tracta d’un document dissenyat per tranquil·litzar aliats ni d’una declaració diplomàtica orientada a mantenir la retòrica tradicional de l’OTAN. El seu missatge és molt més directe: Washington continuarà formant part de l’aliança atlàntica, però ja no vol assumir en solitari el paper de principal garant convencional de la seguretat europea. La nova estratègia nord-americana estableix amb claredat quatre prioritats fonamentals: la defensa del territori estatunidenc, la dissuasió davant la Xina a l’Indo-Pacífic, l’augment del repartiment de càrregues entre aliats i l’enfortiment de la base industrial de defensa dels Estats Units. L’ordre no és casual. Europa continua sent important, però ha deixat d’ocupar el centre de gravetat estratègic de Washington. Aquest espai ara pertany a l’Indo-Pacífic i a la competència amb la Xina.

El canvi és profund perquè reflecteix una transformació estructural en la visió geopolítica nord-americana. Durant dècades, Europa va ser el principal escenari de seguretat per als Estats Units. Tanmateix, l’auge militar i tecnològic xinès, unit al risc de conflictes simultanis en diferents regions del món, ha obligat Washington a redistribuir recursos, capacitats i atenció política. L’estratègia defineix Rússia com una amenaça persistent, especialment per als països del flanc oriental de l’OTAN, però també com una amenaça que Europa pot contenir si desenvolupa les capacitats necessàries. El document reconeix la capacitat nuclear russa, la seva resiliència industrial després de la guerra d’Ucraïna i les seves eines híbrides en l’àmbit cibernètic, espacial i submarí. No obstant això, la conclusió política és evident: la defensa convencional europea ha de recaure principalment en els mateixos europeus.

Això no significa l’abandonament d’Europa. Significa una cosa més complexa i possiblement més incòmoda: una degradació relativa dins l’escala de prioritats estratègiques dels Estats Units. Washington considera que la Unió Europea i els països europeus de l’OTAN disposen de prou pes econòmic, capacitat tecnològica, població i infraestructura industrial per assumir una major responsabilitat militar.

La conseqüència directa és que l’anomenada autonomia estratègica europea deixa de ser un concepte teòric o una aspiració política impulsada des de Brussel·les o París per convertir-se en una necessitat operativa. Europa ja no debat si hauria d’invertir més en defensa; ara la qüestió és si pot fer-ho amb la velocitat, coordinació i credibilitat necessàries.

El nou context estratègic obliga Europa a replantejar dècades de dependència militar dels Estats Units. El continent afronta diversos problemes estructurals: fragmentació industrial, lentitud en els processos d’adquisició militar, diferències polítiques internes i una capacitat limitada de producció de munició, sistemes antiaeris i plataformes d’alta tecnologia. La guerra a Ucraïna va posar en evidència algunes d’aquestes debilitats. Molts països europeus van descobrir que les seves reserves estratègiques eren insuficients per sostenir conflictes prolongats i que gran part de la seva capacitat militar depenia del suport logístic, la intel·ligència i la tecnologia nord-americana. Per això, el debat ja no gira únicament al voltant del percentatge del PIB destinat a defensa. El veritable repte és construir capacitats reals. Això inclou reforçar la defensa aèria, augmentar la producció industrial militar, desenvolupar sistemes de drons i guerra electrònica, millorar la ciberseguretat i garantir autonomia logística.

Un dels elements més rellevants de la National Defense Strategy 2026 és el concepte de simultaneïtat. Washington assumeix que en el futur podria enfrontar-se a diversos desafiaments de manera coordinada o simultània: tensió militar a l’Indo-Pacífic amb la Xina, pressió russa sobre l’Europa de l’Est, inestabilitat a l’Orient Mitjà o amenaces híbrides al ciberespai. Des de la perspectiva nord-americana, aquesta realitat obliga a prioritzar recursos en aquelles regions considerades vitals per a la seva competència global. Això explica per què els Estats Units busquen que Europa, Corea del Sud, el Japó i altres aliats assumeixin una major càrrega regional. El missatge estratègic és clar: els Estats Units continuaran oferint capacitats crítiques, especialment nuclears, tecnològiques i d’intel·ligència, però esperen que els seus aliats augmentin considerablement la seva autonomia operativa.

Per a Espanya, aquesta transformació estratègica representa un desafiament polític i militar de primer nivell. Durant anys, Madrid ha defensat que pot complir amb els seus compromisos dins de l’OTAN mitjançant una despesa relativament continguda en comparació amb altres aliats. Tanmateix, la nova visió nord-americana canvia les regles del joc. En el nou context, ja no n’hi ha prou amb argumentar eficiència pressupostària o compromisos tècnics. Washington valora cada vegada més els aliats que demostren capacitat d’inversió sostinguda, modernització militar i disposició per assumir responsabilitats regionals.

Espanya disposa d’actius estratègics d’enorme rellevància dins de l’arquitectura de seguretat euroatlàntica. Les bases de Rota i Morón són fonamentals per a les operacions nord-americanes i de l’OTAN. Les Canàries ocupen una posició clau per al control de l’Atlàntic i les rutes cap a l’Àfrica occidental. A més, el país compta amb accés privilegiat al Mediterrani i capacitat de projecció cap al nord d’Àfrica i el Sahel. A això s’hi suma una indústria naval competitiva, experiència en operacions internacionals i una posició geogràfica essencial per a la logística militar europea. Tot i això, aquests factors per si sols no garanteixen influència estratègica si no van acompanyats d’una política de defensa coherent, sostinguda i recolzada socialment.

La gran qüestió per a Madrid no és únicament quant gastar, sinó en què convertir-se dins del nou ecosistema de seguretat occidental. Espanya podria consolidar-se com un actor indispensable en diverses àrees estratègiques: defensa naval i vigilància marítima al Mediterrani i Atlàntic, protecció d’infraestructures crítiques i cables submarins, desenvolupament de capacitats de ciberseguretat i guerra electrònica, producció industrial militar i municions, logística militar per a operacions al sud d’Europa i Àfrica, sistemes de drons i vigilància aèria, seguretat energètica i estabilitat del Sahel. La clau estarà a definir una estratègia nacional clara i sostinguda en el temps, allunyada de cicles polítics curts. Les grans potències valoren la previsibilitat estratègica, especialment en un entorn internacional cada vegada més competitiu.

La National Defense Strategy 2026 no anuncia la fi de l’OTAN ni una retirada nord-americana d’Europa. El que anuncia és el final d’una etapa històrica basada en la garantia implícita que els Estats Units assumirien automàticament el pes principal de la seguretat occidental. Europa entra en una fase de maduresa estratègica obligada. Ja no es pot permetre dependre exclusivament de Washington mentre redueix capacitats militars o ajorna inversions crítiques. El continent haurà de decidir si vol convertir-se en un veritable actor geopolític o continuar sent un espai dependent de decisions externes.

Per a Espanya, el repte és especialment important. El país disposa d’avantatges geogràfics, industrials i logístics únics dins d’Europa. Però en el nou escenari internacional, ser útil ja no serà suficient. La diferència estarà entre ser un soci perifèric amb valor geogràfic o un aliat militarment imprescindible. En definitiva, el canvi estratègic impulsat pels Estats Units obliga Europa a assumir responsabilitats que durant dècades va delegar a Washington. I per a Espanya, aquest nou context pot convertir-se tant en un risc com en una oportunitat històrica per redefinir el seu paper dins de la seguretat europea i atlàntica del segle XXI.