Nòmades digitals: l’oportunitat econòmica que Espanya encara no ha sabut aprofitar

La competència entre països ja no consisteix únicament a atreure empreses, inversions o grans projectes internacionals. Cada vegada més territoris intenten convèncer professionals d’arreu del món perquè hi visquin mentre treballen per a companyies situades a milers de quilòmetres.

Espanya reuneix moltes de les condicions necessàries per liderar aquesta tendència. Tanmateix, encara no ha decidit si vol convertir l’arribada de nòmades digitals en una veritable estratègia de país.

Una cafeteria convertida en oficina internacional

Fa uns mesos, durant un viatge per la Costa Brava, vaig entrar en una cafeteria de Lloret de Mar per treballar una estona. Necessitava respondre alguns correus abans de continuar el viatge i el lloc semblava tranquil.

Al cap d’uns minuts, vaig començar a parar atenció a les taules del voltant. A la meva dreta, una dona parlava en anglès sobre el llançament d’una aplicació mòbil. Darrere seu, un home alternava una conversa en alemany amb una altra en castellà mentre revisava un full de càlcul. Més al fons, dos joves discutien sobre una campanya de màrqueting dirigida al mercat nord-americà.

El més curiós era que cap d’ells semblava estar de vacances.

Eren les onze del matí d’un dimecres qualsevol i aquella cafeteria funcionava més com una petita oficina internacional que no pas com un lloc de pas per a turistes.

Quan vaig acabar el cafè, vaig pensar que aquella escena resumia millor que qualsevol estadística una transformació que avança gairebé sense fer soroll.

Un nou perfil entre el turista i el resident

Durant dècades, el turisme ha estat un dels principals motors de l’economia espanyola. Hem après a mesurar-ne l’èxit mitjançant les arribades internacionals, les pernoctacions, l’ocupació hotelera o la despesa mitjana per visitant.

Aquests indicadors continuen sent importants, però potser ja no són suficients per explicar tot el que està passant.

Entre el turista tradicional i el resident permanent ha aparegut un perfil nou: persones que poden treballar des de qualsevol lloc.

Fins fa relativament poc, canviar de país implicava també canviar de feina. Avui aquesta relació ja no és tan evident. Un desenvolupador de programari pot treballar per a una empresa d’Estocolm mentre viu a Màlaga. Una consultora pot atendre els seus clients de Londres des de València. Un dissenyador gràfic pot instal·lar-se durant diversos mesos a la Costa Brava sense modificar cap dels seus contractes.

L’oficina ha deixat de ser el centre al voltant del qual gira tota la vida professional. Com a conseqüència, també han canviat els criteris utilitzats per escollir on viure.

Ara, la qualitat de vida competeix directament amb les oportunitats laborals.

La nova competència entre països

Cada vegada més governs observen aquest fenomen amb interès. Països com Portugal, Estònia, Croàcia o Grècia han desenvolupat programes dirigits a professionals que generen els seus ingressos a l’estranger, però viuen, consumeixen i paguen una part dels seus impostos al territori on decideixen instal·lar-se.

La lògica és senzilla: si una persona pot fer exactament la mateixa feina des de vint països diferents, cada territori ha d’oferir-li motius perquè l’esculli.

Espanya compta amb avantatges evidents. El clima, la gastronomia, el sistema sanitari, les connexions internacionals i una xarxa de telecomunicacions molt desenvolupada són alguns dels seus atractius principals.

Però potser la seva fortalesa més important és la diversitat d’estils de vida que pot oferir.

Algunes persones busquen el ritme de grans ciutats com Madrid o Barcelona. D’altres prefereixen l’equilibri de València, Màlaga o Bilbao. També són cada vegada més nombroses les que escullen ciutats mitjanes o municipis costaners, on poden mantenir una carrera internacional sense renunciar a una vida més tranquil·la.

Una oportunitat per trencar amb l’estacionalitat

Aquesta tendència pot resultar especialment valuosa per a les localitats que depenen en gran manera del turisme estacional.

En molts municipis, l’activitat econòmica creix amb força durant l’estiu i disminueix notablement durant la resta de l’any. El treball a distància permet imaginar un escenari diferent.

Els nòmades digitals no substituiran el turisme tradicional, però poden complementar-lo. Acostumen a quedar-s’hi durant més temps, consumeixen de manera continuada i, en alguns casos, acaben integrant-se en la vida quotidiana del municipi.

No es tracta únicament de llogar apartaments. També suposa mantenir els comerços actius fora de temporada, afavorir l’obertura durant tot l’any de determinats serveis i crear comunitats internacionals capaces d’aportar coneixements, contactes professionals i noves oportunitats de negoci.

Per a territoris com la Costa Brava, aquesta possibilitat pot convertir-se en una eina de diversificació econòmica.

No n’hi ha prou amb tenir fibra òptica i espais de coworking

Atreure aquests professionals no és automàtic. No n’hi ha prou amb instal·lar una bona connexió a internet i obrir alguns espais de coworking.

Les persones que poden treballar des de qualsevol lloc acostumen a ser especialment exigents amb l’indret on decideixen viure. Busquen habitatge assequible, seguretat, bona mobilitat, serveis públics de qualitat, oferta cultural i una comunitat en què sigui fàcil integrar-se.

En realitat, busquen una cosa molt semblant al que busca qualsevol persona quan decideix establir-se en un territori.

Per això, una estratègia eficaç per atreure nòmades digitals no s’hauria de dissenyar únicament com una campanya de promoció turística. Ha d’incloure polítiques d’habitatge, transport, integració, fiscalitat, serveis públics i suport a les comunitats professionals.

A més, la seva arribada s’ha de gestionar amb equilibri per evitar que l’augment de la demanda agreugi problemes ja existents, com l’encariment de l’habitatge o la pressió sobre determinats barris i municipis.

Les ciutats també han d’aprendre a atreure talent

Durant anys vam pensar que atreure talent consistia a convèncer les persones perquè es traslladessin al lloc on es trobaven les empreses.

Ara comença a passar una cosa diferent.

Són les ciutats i els municipis els que s’han de preguntar per què una persona escolliria viure-hi si té la possibilitat d’instal·lar-se en qualsevol altre lloc del món.

La competència ja no es produeix únicament entre empreses. També es disputa entre territoris i serà cada vegada més intensa.

D’aquí a uns anys continuarem parlant d’inversió estrangera, perquè continuarà sent fonamental. Però probablement també parlarem d’una altra inversió menys visible: la de les persones que decideixen traslladar a un territori els seus coneixements, la seva experiència, les seves relacions professionals i la seva capacitat per generar riquesa.

Una empresa pot canviar de seu amb relativa facilitat. En canvi, una persona que troba un lloc on val la pena viure acostuma a quedar-s’hi durant molt més temps.

Espanya ja compta amb bona part dels ingredients necessaris. El que encara falta és decidir si vol aprofitar-los de manera coordinada i convertir aquesta oportunitat en una estratègia econòmica real.