top of page

Ada Colau torna a la política: habitatge, pactes i les contradiccions de la seva experiència de govern

10 hours ago
8 min de lectura

L’exalcaldessa de Barcelona torna a la política electoral després d’haver anunciat que no ho faria. L’habitatge continua sent la seva principal causa, però ara també ha de defensar els seus pactes, les seves decisions i els límits d’una experiència de govern que ha canviat la seva manera d’entendre la política.

Ada Colau havia dit que no tornaria a presentar-se. No ho va deixar anar en una conversa informal ni va utilitzar una fórmula calculadament ambigua. En una entrevista publicada el novembre de 2025 va descartar concórrer a noves eleccions. Un any després és davant de Jordi Wild com a candidata del Frente Amplio.

La contradicció apareix aviat i Colau no intenta negar-la. Explica que aleshores parlava sincerament. Havia recuperat temps per als seus fills, una certa intimitat i una vida menys condicionada per l’exposició pública. Després van arribar noves mobilitzacions per l’habitatge, la convocatòria electoral i la sensació que podia tornar a ser útil.

La seva explicació té sentit dins de la seva biografia. Colau va arribar a la política institucional des de la lluita contra els desnonaments i continua considerant l’habitatge una causa que justifica implicar-s’hi personalment. El que canvia és la posició des de la qual parla.

El 2015 podia presentar-se com una activista que volia demostrar que les institucions podien funcionar d’una altra manera. El 2026 ja no és una nouvinguda. Va ser alcaldessa de Barcelona durant vuit anys. Ha tingut competències, pressupost, equips, conflictes i decisions difícils. I ha descobert que algunes promeses són força més senzilles de formular que d’executar.

Wild li pregunta per què s’hauria de confiar en una dirigent que canvia una decisió tan explícita. Colau reivindica el dret a rectificar quan canvien les circumstàncies. Té raó quan afirma que la coherència no es pot convertir en l’obligació de mantenir qualsevol posició per sempre. Però una rectificació exigeix reconèixer-ne l’abast. La importància de la causa que motiva el retorn no fa desaparèixer la paraula anterior.

La discussió es torna més incòmoda quan apareix Podem.

Colau havia vinculat la seva candidatura a la unitat de les forces situades a l’esquerra del PSOE. La unitat no va arribar: Podem es presenta per separat. Ella sosté que va fer tot el possible per assolir un acord, que estava disposada a acceptar unes primàries i que no podia obligar una altra organització a participar-hi.

És la seva versió d’unes negociacions que caldria contrastar amb la documentació i els relats de les altres parts. El resultat, en qualsevol cas, és clar. La condició que havia anunciat no es va complir i va decidir continuar.

Colau argumenta que retirar-se hauria significat abandonar les organitzacions que sí que havien arribat a un acord. És un raonament polític comprensible. També representa un canvi respecte de la posició inicial.

L’exalcaldessa es troba així en una situació que coneix bé qualsevol dirigent amb experiència institucional: dos compromisos poden entrar en conflicte i no sempre existeix una sortida que permeti conservar-los intactes. La qüestió no és fingir que el conflicte no va existir, sinó explicar per què es va triar una opció i no una altra.

Per als votants d’esquerres, després d’anys de disputes entre organitzacions properes, aquesta explicació potser arriba tard. La unitat ha estat tantes vegades una promesa que corre el risc de convertir-se en una paraula esgotada.

La relació amb el PSOE mostra una altra conseqüència del seu aprenentatge polític. Colau defensa que l’esquerra transformadora ha d’influir des de dins de les institucions, encara que això impliqui negociar amb partits que critica. Sosté que continuar en un govern pot permetre aprovar mesures socials que serien impossibles des de fora.

Wild li pregunta si hauria abandonat una coalició davant dels casos de corrupció que afecten antics dirigents socialistes. Colau comença parlant de tolerància zero, però després introdueix matisos. Distingeix entre conductes individuals i una corrupció que comprometi l’organització. També recorda que trencar un executiu pot paralitzar polítiques útils.

El raonament no és incoherent. Governar exigeix considerar les conseqüències. Però la resposta deixa un dubte important: quins fets concrets la portarien a considerar impossible la continuïtat d’una coalició.

Una línia vermella té valor quan es pot identificar abans que arribi el conflicte. Si la seva aplicació depèn completament d’una valoració posterior, acaba assemblant-se massa a qualsevol altra decisió negociable.

L’experiència municipal ajuda a entendre la seva prudència. Colau sap que una ruptura política no afecta únicament els dirigents. Pot bloquejar pressupostos, reformes i serveis. Aquest coneixement és valuós. També l’obliga a explicar amb més precisió els límits dels seus compromisos.

Quan la conversa arriba a Barcelona, l’exalcaldessa reivindica la seva gestió i recorda els obstacles que va trobar. La ciutat estava sotmesa a fortes pressions immobiliàries i turístiques, mentre que moltes competències essencials depenien d’altres administracions.

És un argument raonable. Un ajuntament no controla per si sol els tipus d’interès, la legislació estatal sobre els lloguers ni les decisions dels grans inversors. Però tampoc no està mancat de capacitat per actuar sobre l’urbanisme, el parc públic, les llicències o determinats serveis.

Per això, una avaluació seriosa dels seus vuit anys d’alcaldia ha d’evitar tant atribuir-li tots els problemes de Barcelona com donar per bons els seus resultats únicament perquè els seus objectius fossin socialment ambiciosos.

Colau reconeix errors. Esmenta l’acceptació de la Copa Amèrica de vela, el balanç de la qual considera decebedor, i problemes d’implantació de polítiques municipals com la recollida de residus. Són exemples que permeten escoltar-la parlar de decisions concretes i no només de principis.

Tanmateix, l’autocrítica de vegades queda a mig camí. Reconèixer que una actuació no va sortir bé és el començament d’una avaluació, no pas el final. També interessa saber quina informació es tenia, quins advertiments existien i què hauria fet d’una altra manera.

En matèria d’habitatge recupera una seguretat diferent. Coneix el problema des dels moviments socials, des de l’Ajuntament i des del debat legislatiu. El seu diagnòstic és clar: el mercat, per si sol, no està garantint l’accés a una llar a una part important de la població.

Proposa ampliar el parc públic i actuar sobre els grans fons immobiliaris. Entre les seves mesures figura una llei per expropiar, amb indemnització, unes 100.000 vivendes, començant pels propietaris institucionals amb grans carteres. La proposta es va anunciar públicament abans de l’entrevista i Colau la defensa com una manera d’incorporar aquests immobles al lloguer assequible.

No es tracta d’una adquisició gratuïta. Una expropiació requereix una justificació legal i una compensació econòmica. El cost real dependria dels immobles afectats, de la seva valoració i dels procediments aplicables. Tampoc no està demostrat que l’objectiu es pugui assolir en els terminis polítics desitjats.

Colau també planteja un gravamen del 10 % del valor de determinats habitatges per als propietaris de diversos immobles quan els mantinguin buits o, segons la seva proposta, a preus abusius. La seva intenció declarada és incentivar que aquests immobles s’incorporin al lloguer assequible.

La mesura necessitaria definir amb precisió els supòsits d’aplicació, la base imposable, les competències i les garanties jurídiques. Una proposta contundent pot tenir una lògica política reconeixible i, alhora, continuar necessitant una avaluació rigorosa dels seus efectes.

L’exalcaldessa distingeix entre petits propietaris i grans tenidors. Aquesta diferència és rellevant. No té la mateixa capacitat financera una família que lloga un segon pis que un fons amb centenars d’habitatges. Però la distinció tampoc no elimina la necessitat de preveure conseqüències per a l’oferta de lloguer i la gestió del parc residencial.

Pel que fa a les ocupacions, introdueix un altre matís: no totes les situacions responen a la mateixa causa. Defensa actuar contra les conductes delictives i oferir solucions socials a les persones que es troben en situació de vulnerabilitat. La separació és necessària. També ho és evitar que la protecció d’una família sense recursos depengui indefinidament del fet que un propietari particular assumeixi una responsabilitat pública.

Colau té un avantatge respecte de qui ara descobreix la gravetat de la crisi residencial. Fa anys que l’estudia i que s’enfronta als seus conflictes. El seu repte és demostrar que els instruments que proposa poden produir resultats suficients a escala estatal.

El debat sobre la immigració és més tens. Wild parla de canvis demogràfics ràpids, de barris on alguns veïns senten que la convivència s’ha deteriorat i de preocupacions sobre la delinqüència. Colau rebutja que aquestes experiències s’utilitzin per presentar la població estrangera com un problema col·lectiu.

Recorda la història migratòria de Catalunya, incloses les famílies arribades d’altres regions espanyoles que també van patir prejudicis. La comparació serveix per recordar que la diversitat no és una novetat absoluta. No demostra, per si sola, que tots els processos migratoris tinguin les mateixes característiques ni que les seves dificultats es resolguin automàticament.

La discussió necessita més dades de les que ofereix una conversa espontània. Les detencions no equivalen a condemnes i qualsevol comparació sobre criminalitat ha de tenir en compte el tipus de delicte i la població de referència. Al mateix temps, els problemes locals de convivència, quan estan documentats, mereixen respostes concretes i no una desqualificació automàtica de qui els planteja.

Colau defensa un principi necessari: no atribuir comportaments individuals a tot un col·lectiu. Wild insisteix que la integració i la seguretat no poden quedar fora del debat per por d’incomodar. Les dues preocupacions poden conviure. La dificultat és construir polítiques que responguin a totes dues sense caure en generalitzacions.

Pel que fa als accidents ferroviaris, Colau relaciona els problemes del sector amb la liberalització i la fragmentació de responsabilitats. És una interpretació política del model de gestió que mereix ser examinada. Però no pot convertir-se en una explicació demostrada d’accidents concrets sense investigacions tècniques concloents.

Una cosa semblant passa quan defensa la pressió internacional sobre Israel, la mobilització per Gaza o la revisió dels acords relacionats amb les bases nord-americanes. La seva orientació política és clara. L’impacte efectiu d’una mobilització o les conseqüències diplomàtiques de modificar acords militars requereixen una anàlisi que va més enllà de la intenció declarada.

Un dels moments més interessants arriba quan Wild li pregunta què ha entès millor la dreta. Colau reconeix que ha sabut connectar amb la indignació d’una part de la societat. No comparteix les seves solucions, però considera que ha identificat un malestar que l’optimisme econòmic del Govern no sempre aconsegueix atendre.

És una observació important. Una persona pot sentir que l’economia creix i continuar tenint la sensació que la seva vida s’ha tornat més difícil. El lloguer, la compra setmanal i la manca d’estabilitat tenen una capacitat de persuasió que cap dada agregada no elimina per si sola.

Colau vol que l’esquerra recuperi aquest terreny, especialment a través de l’habitatge. El seu diagnòstic connecta amb una preocupació real. El que encara s’ha de demostrar és si les seves propostes poden transformar aquesta intuïció en resultats.

Cap al final, Wild li demana que imagini què retreuria l’activista Colau a la Colau que ha governat. Ella parla de mantenir l’exigència i reconeix que de vegades ha utilitzat expressions massa contundents. És una autocrítica vàlida, encara que modesta per a algú que ha dirigit una ciutat com Barcelona.

Potser aquí es troba la principal pregunta del seu retorn. No si conserva els seus ideals; la conversa mostra que sí. Tampoc si ha après a negociar; vuit anys d’alcaldia són suficients per saber-ho.

El que falta conèixer és fins a quin punt està disposada a revisar les seves pròpies decisions amb la mateixa exigència que aplica als altres. Colau ja no pot demanar confiança únicament en nom de les causes que defensa. Té una experiència institucional que pot reforçar la seva candidatura, però també ha de poder explicar-la sense convertir cada dificultat en una responsabilitat aliena.

L’activista que va arribar a l’Ajuntament el 2015 podia prometre que intentaria canviar les regles. La candidata del 2026 sap que les regles ofereixen resistència, que els pactes tenen un preu i que algunes decisions acaben assemblant-se ben poc a les intencions originals.

Aquesta experiència podria ser la seva fortalesa més gran. Perquè ho sigui, ha d’ocupar un lloc tan important en el seu relat com la indignació que la va portar a la política.


 
 
 

Comentaris


Històries del dia

Les notícies directe al teu email. Subscriu-te el nostre butlletí setmanal.

¡Gracias por suscribirte!

  • X

© 2025 per La jornada global. Desenvolupat i protegit per Wix

bottom of page