top of page

Feijóo davant la prova de governar abans de governar

11 hours ago
7 min de lectura

El president del PP es presenta com un gestor fiable i un candidat capaç de rebaixar la tensió política. El seu pas per The Wild Project deixa entreveure una alternativa amb prioritats reconeixibles, però també planteja preguntes sobre els seus comptes, els seus socis i els límits de la seva promesa de moderació.

Alberto Núñez Feijóo té una resposta preparada per a moltes preguntes, però n’hi ha una que prefereix deixar oberta. Jordi Wild vol saber quins ministeris estaria disposat a cedir a Vox si necessités pactar un govern. Feijóo admet que algunes carteres serien innegociables. Quan li demanen que les identifiqui, es reserva la informació.

La resposta no és especialment sorprenent. Els partits eviten anunciar concessions abans de seure a negociar. El problema és que l’elector haurà de decidir abans que aquesta negociació existeixi.

Feijóo vol que es confiï en el seu criteri. Ha governat Galícia, ha dirigit administracions i parla amb desimboltura d’organització institucional. Aquesta experiència ocupa un lloc central en la seva candidatura. No necessita fingir espontaneïtat davant de Wild ni adaptar el seu llenguatge als codis d’un creador de contingut. Es presenta tal com és: un polític de carrera que considera la gestió una de les seves principals fortaleses.

La seva proposta té una identitat reconeixible. Defensa una administració més reduïda, una economia més productiva, alleujament fiscal per a determinades activitats i continuïtat en compromisos socials com la revaloració de les pensions. També promet una política menys crispada.

La qüestió és com encaixen totes aquestes prioritats quan es posen les unes al costat de les altres.

Feijóo es defineix com a reformista i reivindica la centralitat. Assenyala diferències importants amb Vox en la integració europea, l’Estat autonòmic i determinades polítiques socials. Són discrepàncies que poden condicionar el funcionament d’un govern. Wild insisteix en els límits d’un eventual pacte; Feijóo prefereix no convertir-los en compromisos públics massa detallats.

No es pot concloure que acceptaria qualsevol exigència. Tampoc que les seves diferències amb Vox impedirien determinades concessions. El que existeix és una incertesa que forma part de la informació electoral rellevant.

El seu discurs sobre la moderació presenta una dificultat semblant. Critica la polarització i atribueix a Sánchez una responsabilitat principal en el deteriorament del clima polític. Quan Wild li recorda la participació del PP en enfrontaments i declaracions agressives, reconeix que la crispació també ha afectat el seu partit.

És un reconeixement útil, tot i que incomplet. Per reduir la tensió no n’hi ha prou amb assenyalar qui va començar. Caldria explicar quines pràctiques pròpies s’abandonarien, fins i tot quan resultessin rendibles durant la campanya.

La proposta de deixar l’executiu en catorze o quinze ministeris encaixa amb la imatge d’un govern més sobri. Feijóo planteja integrar les competències d’Igualtat i Habitatge en altres departaments. Això no significa necessàriament que aquestes polítiques desapareguin, i convé evitar aquesta interpretació.

Tampoc significa que la reorganització produeixi automàticament un gran estalvi. Les competències continuarien necessitant funcionaris, pressupost i estructures administratives. Podrien existir millores de coordinació o reduccions de determinades despeses, però per mesurar-les caldria conèixer el disseny i els costos de transició.

El nombre de ministres és un missatge fàcil de recordar. L’eficàcia de l’Estat necessita una explicació menys vistosa.

En economia, Feijóo se sent més còmode quan parla de productivitat, ocupació i sostenibilitat pressupostària. Qüestiona que el creixement recent d’Espanya es basi massa en l’augment de població i en la despesa pública. La preocupació per la productivitat és pertinent: influeix en els salaris i en la capacitat de finançar serveis i prestacions.

Això no converteix en irrellevant el creixement basat en la incorporació de més treballadors. Una economia pot augmentar la seva producció perquè creix l’ocupació i, alhora, necessitar millores de productivitat per elevar la renda per habitant. Són fenòmens diferents.

La conversa es torna especialment exigent quan apareixen les pensions. Feijóo promet mantenir-ne la revaloració d’acord amb l’IPC i facilitar que aquells que vulguin prolongar voluntàriament la seva vida laboral puguin compatibilitzar una part de la pensió amb ingressos del treball. Rebutja imposar un retard addicional de la jubilació com a solució general.

Són compromisos importants. També tenen costos.

L’AIReF ha advertit que el compliment formal de la regla de despesa en pensions no garanteix per si sol la sostenibilitat de les finances públiques a llarg termini. Això no equival a afirmar que el sistema estigui a punt de fer fallida. Significa que la seva evolució s’ha d’analitzar conjuntament amb els ingressos, l’envelliment de la població i les altres obligacions de l’Estat.

Feijóo confia a millorar l’activitat econòmica i proposa impulsar la construcció d’un milió d’habitatges, una mesura a la qual atribueix la creació d’uns 500.000 llocs de treball. És una estimació del candidat. L’entrevista no aporta els elements necessaris per verificar-la: calendari, finançament, sòl disponible i metodologia de càlcul.

L’habitatge pot generar activitat i ocupació, a més d’alleujar un problema social greu. Però la xifra anunciada no s’hauria de tractar com si el resultat estigués garantit.

El debat sobre l’absentisme laboral ofereix un exemple encara més clar de les dificultats de passar d’un diagnòstic a una solució econòmica. Feijóo denuncia el seu cost i recorda mesures que, segons explica, va impulsar durant la seva etapa a Correos. Wild li pregunta per les baixes mèdiques legítimes i per la situació dels autònoms que treballen malalts perquè no es poden permetre deixar d’ingressar diners.

L’objecció és important. Una incapacitat temporal no és un frau. Per calcular un estalvi possible cal distingir les absències injustificades de les baixes reconegudes per motius de salut. I una menor utilització de les baixes entre els autònoms pot reflectir condicions econòmiques diferents, no necessàriament menys malalties.

Feijóo accepta una correcció factual durant aquest intercanvi. És una actitud raonable, que hauria de ser més habitual en els debats polítics. El que no queda acreditat és quants diners es podrien estalviar amb les mesures que proposa ni quina part d’aquest estalvi es podria destinar a finançar les pensions.

La conversa sobre els autònoms entra en un terreny més concret. El candidat planteja que aquells que facturin menys de 85.000 euros puguin acollir-se a un règim en què no repercuteixin l’IVA, en línia amb el marc europeu de franquícia per a petites empreses.

La precisió és important. No repercutir l’IVA no equival a eliminar tots els impostos ni les quotes socials. A més, l’aplicació d’un règim de franquícia exigeix regles concretes i pot tenir conseqüències diferents segons l’activitat i el dret a deduir l’impost suportat.

Wild pregunta també per aquells que fa molts anys que treballen pel seu compte. És una preocupació raonable: les bonificacions per iniciar una activitat no resolen tots els problemes de mantenir-la.

Feijóo ofereix una orientació fiscal clara, favorable a alleugerir càrregues i tràmits. El que falta és calcular-ne l’impacte recaptatori i fer-lo compatible amb les altres promeses de despesa. La mateixa exigència s’hauria d’aplicar a qualsevol candidat que prometi simultàniament millors serveis, protecció social i menys impostos.

En la crisi de Ceuta, el líder del PP utilitza un llenguatge més contundent. Critica la resposta del govern i defensa una major fermesa davant del Marroc. Wild li planteja un escenari operatiu: quines ordres donaria si milers de persones continuessin entrant per la frontera i hi hagués forces de seguretat desplegades.

Feijóo insisteix a protegir la frontera dins de la legalitat. És una obligació de l’Estat, però no descriu completament les decisions que s’haurien d’adoptar. La gestió d’una emergència així depèn de la informació operativa, dels límits jurídics i de les responsabilitats humanitàries. La fermesa pot orientar una política; no en substitueix els procediments.

Amb el Marroc passa una cosa semblant. Una resposta diplomàtica més dura es pot defensar, però ha de valorar la cooperació migratòria, la seguretat, el comerç i els compromisos internacionals. L’entrevista permet conèixer la posició de Feijóo. No desenvolupa un pla complet per aplicar-la.

El candidat parla també de revisar determinats requisits d’accés a les prestacions i de reforçar les obligacions d’integració. Aquí les categories són especialment importants. No tots els ajuts exigeixen cotitzacions prèvies i les xifres sobre beneficiaris estrangers han de distingir entre residència, nacionalitat i composició de les llars. Cap percentatge aïllat demostra irregularitats.

La part dedicada a Marcial Dorado porta Feijóo a un episodi antic, però encara rellevant per a la seva biografia política. Explica que el va conèixer quan l’associava al contraban de tabac i que va deixar de relacionar-s’hi en saber de l’existència d’actuacions judicials més greus.

Aquesta és la seva explicació. Les fotografies no demostren participació en activitats delictives, i seria irresponsable insinuar-ho sense proves. Però la cronologia de la relació, què sabia en cada moment i les seves explicacions públiques són qüestions legítimes d’interès polític. L’entrevista no aporta documentació suficient per resoldre-les per si sola.

Feijóo recorda controvèrsies de l’entorn socialista. La comparació pot tenir utilitat si es pretén denunciar diferències de tracte, tot i que no aclareix els fets de la seva pròpia trajectòria.

Pel que fa a Gürtel, reconeix la gravetat de la corrupció i admet que el PP hauria d’haver reaccionat abans davant de determinades conductes. És una posició rellevant. També obliga a aplicar el mateix criteri quan es parla d’investigacions que afecten el PSOE.

La responsabilitat penal correspon a aquells que hagin comès delictes i s’ha de determinar judicialment. La política incorpora, a més, preguntes sobre supervisió, nomenaments i reacció institucional. Ni una sospita és una condemna ni l’absència de responsabilitat penal resol automàticament qualsevol responsabilitat organitzativa.

La relació amb Isabel Díaz Ayuso introdueix un altre aspecte del seu lideratge. Feijóo la defensa com un actiu electoral i considera compatibles les seves diferències d’estil. Quan Wild recorda la crisi que va acabar amb la sortida de Pablo Casado, el candidat evita alimentar una discussió sobre rivalitats internes.

Després apareix una operació immobiliària d’aproximadament 6,7 milions d’euros vinculada a dependències institucionals madrilenyes. Feijóo reconeix que no coneix tots els detalls i demana examinar els informes abans de valorar la despesa. La cautela és adequada: el preu, per si sol, no demostra cap irregularitat.

Però l’episodi permet plantejar una qüestió de coherència. Si l’austeritat és un principi polític, les despeses de les administracions pròpies mereixen el mateix examen de necessitat i utilitat que les del govern central.

Feijóo acaba deixant una impressió força definida. Coneix l’administració i té propostes que van més enllà de criticar Sánchez. La seva experiència mereix consideració. El que no pot fer és substituir amb ella l’explicació de les decisions futures.

Governar Espanya no seria simplement ampliar a escala nacional el que va fer a Galícia. Canviarien les competències, els equilibris parlamentaris i les obligacions internacionals. I, sobretot, podria necessitar un acord amb Vox els límits del qual no ha volgut precisar.

La política d’oposició permet prometre un futur que encara no ha estat sotmès a la prova de l’execució. Feijóo ofereix el seu passat com a garantia que sabrà gestionar-lo. És una credencial que cal tenir en compte, però no un xec en blanc.

Al final, la pregunta sobre els ministeris que no cediria a Vox continua tenint sentit. No perquè un govern es redueixi a repartir carteres, sinó perquè és aquí on es descobreix fins a quin punt està disposat a defensar un candidat els seus principis quan entren en conflicte amb la necessitat d’assolir el poder.


 
 
 

Comentaris


Històries del dia

Les notícies directe al teu email. Subscriu-te el nostre butlletí setmanal.

¡Gracias por suscribirte!

  • X

© 2025 per La jornada global. Desenvolupat i protegit per Wix

bottom of page