Hi ha risc real d’estagflació a Espanya el 2026?

La paraula estagflació aquesta incòmoda combinació d’estancament econòmic i inflació persistent ha tornat a colar-se en el debat econòmic. Però, és realment un escenari probable per a Espanya el 2026 o ens trobem davant d’un risc més teòric que immediat?

Partim d’un context relativament favorable: l’economia espanyola mostra un creixement moderat i una inflació que, després dels pics recents, sembla estar sota control. Tanmateix, com sol passar en economia, l’estabilitat aparent conviu amb incerteses rellevants.

El primer element a vigilar és el preu de l’energia. Tot i que hi ha hagut certa normalització, continua sent un factor extremadament sensible a tensions geopolítiques. Qualsevol escalada en conflictes internacionals o interrupció en el subministrament podria reactivar pressions inflacionistes de manera ràpida.

En segon lloc, el context global continua marcat per una elevada incertesa. Les tensions geopolítiques des de conflictes oberts fins a rivalitats comercials afecten tant els costos com la confiança empresarial, dos ingredients clau per al creixement.

A això s’hi suma la política monetària. L’enduriment aplicat pel Banc Central Europeu en els darrers anys ha estat efectiu per contenir la inflació, però també ha encarit el crèdit. Si es prolonga massa, podria refredar en excés la inversió i el consum, debilitant l’activitat econòmica.

Davant d’aquests riscos, hi ha factors que actuen com a coixí. Un dels més importants és l’avenç en energies renovables. Espanya ha accelerat la seva transició energètica, cosa que redueix la seva dependència de combustibles fòssils importats i esmorteix l’impacte de xocs externs en els preus de l’energia.

El mercat laboral també ha mostrat una resiliència notable. Malgrat el context internacional, l’ocupació ha aguantat millor del que s’esperava, fet que sosté la renda disponible de les llars i evita una caiguda brusca del consum.

Precisament, el consum intern és un altre pilar clau. L’economia espanyola, menys dependent de la indústria pesada que altres economies europees, es basa en gran mesura en serveis i demanda interna, cosa que li dona una certa estabilitat fins i tot en escenaris externs adversos.

Les comparacions amb l’estagflació dels anys 70 són inevitables, però cal fer-les amb cautela. En aquella època, el xoc petrolier va generar un augment sobtat dels costos energètics en economies altament dependents del cru, mentre que les polítiques econòmiques no estaven ben preparades per respondre-hi.

Avui el context és diferent. Les economies són més diversificades, els bancs centrals compten amb més credibilitat i eines més sofisticades, i la transició energètica ofereix alternatives que no existien aleshores.

L’estagflació a Espanya el 2026 no sembla l’escenari central. Els fonaments actuals creixement moderat, inflació continguda i un mercat laboral sòlid apunten en una altra direcció.

Tot i això, tampoc es pot descartar del tot. Un deteriorament simultani del context energètic, geopolític i financer podria generar una combinació incòmoda de baix creixement i repunt inflacionari.

En definitiva, més que un escenari probable, l’estagflació és avui un risc latent que convé vigilar. La clau estarà en la capacitat d’adaptació: de les polítiques econòmiques, del teixit empresarial i de la mateixa estructura productiva del país.

Perquè, com sol recordar la història econòmica, els escenaris extrems rarament són inevitables… però gairebé sempre són possibles.