Iran, l’endemà

La mort eventual de l’aiatol·là Ali Khamenei, Líder Suprem de la Iran des de 1989, obriria el moment polític més delicat per a la República Islàmica des de la desaparició de Ruhollah Khomeini. Durant més de tres dècades, Khamenei ha concentrat l’autoritat religiosa, política i militar de l’Estat, exercint el comandament últim sobre les Forces Armades, el poder judicial i els principals ressorts estratègics. La seva absència activaria un mecanisme successori previst constitucionalment, però amb implicacions que van molt més enllà del marc formal.

El sistema estableix que el nou Líder Suprem ha de ser elegit per l’Assemblea d'Experts, un òrgan integrat per 88 clergues escollits mitjançant votació, sota la supervisió del Consell dels Guardians. Tot i que el procediment està regulat, en la pràctica la transició dependrà de l’equilibri entre l’elit religiosa, la Guàrdia Revolucionària Islàmica (IRGC) i les estructures econòmiques vinculades a l’aparell de seguretat. L’objectiu immediat serà evitar qualsevol buit de poder que projecti debilitat interna o externa.

L’escenari més probable és la continuïtat del règim amb un successor alineat amb l’orientació estratègica dominant. L’arquitectura institucional de la República Islàmica va ser concebuda precisament per resistir crisis de lideratge personal. En aquest context, la IRGC actuaria com a garant d’estabilitat, assegurant una transició ràpida i controlada. La política exterior mantindria el seu eix de resistència davant Occident, l’estructura teocràtica romandria intacta i el programa nuclear continuaria essent un instrument central de dissuasió. A nivell intern, podria intensificar-se el control social per prevenir mobilitzacions, reforçant el caràcter securitari del sistema.

Un segon escenari contempla l’elecció d’un nou líder amb un perfil més pragmàtic, disposat a introduir ajustos estratègics sense alterar la naturalesa del règim. Això podria traduir-se en intents tàctics d’alleujar sancions mitjançant negociacions limitades, una obertura econòmica selectiva o una redistribució acotada de poder entre faccions. Tanmateix, qualsevol canvi seria gradual i contingut: la configuració política sorgida després de 1979 imposa límits clars a reformes profundes sense redefinir el nucli ideològic de l’Estat.

L’escenari més inestable seria una crisi als carrers combinada amb divisions internes dins l’elit. Factors com la inflació persistent, l’atur juvenil i el desgast social acumulat podrien amplificar l’impacte polític de la desaparició del líder. Si la successió es percep com a opaca o imposada, podrien emergir protestes de major magnitud. No obstant això, la probabilitat d’un col·lapse immediat és limitada: l’Estat iranià ha demostrat una capacitat significativa de contenció davant episodis de mobilització social en els darrers anys. La cohesió interna de la IRGC serà un factor determinant.

Paral·lelament, la continuïtat d’atacs externs cibernètics, encoberts o indirectes podria alterar l’equilibri polític intern. En contextos d’amenaça externa, sovint es produeix un efecte de cohesió nacional al voltant del poder establert. Aquesta dinàmica podria reforçar els sectors més durs del sistema i reduir l’espai per a opcions reformistes. La militarització podria accelerar-se, ampliant la influència de la IRGC en l’economia i en la presa de decisions estratègiques, amb una major inversió en capacitats balístiques i nuclears.

Aquesta trajectòria comportaria riscos d’escalada regional. Iran podria intensificar la seva estratègia de dissuasió asimètrica al Golf Pèrsic, a l’Iraq, a Síria o al Líban, elevant la tensió amb Israel i amb forces nord-americanes desplegades a la regió. En l’àmbit econòmic, la combinació de sancions internacionals, volatilitat energètica, inflació i devaluació de la moneda podria agreujar la vulnerabilitat estructural del país. Una transició política en un entorn econòmic deteriorat sempre incrementa els riscos d’inestabilitat.

En definitiva, l’“endemà” a Iran no implicaria necessàriament una ruptura immediata del sistema, sinó una prova de la seva resiliència institucional. L’escenari més versemblant és una successió controlada amb reforç de l’aparell securitari i continuïtat estratègica. Tanmateix, la interacció entre pressió externa, fragilitat econòmica i legitimitat interna determinarà l’abast real dels canvis. Més que la identitat del successor, el factor clau serà el nou equilibri entre poder religiós, estament militar i societat en un entorn regional marcat per tensions persistents.