L’arma que accelera la teva pròpia irrellevància: l’estret d’Ormuz i la paradoxa estratègica de la coerció energètica

L’estret d’Ormuz continua sent un dels principals punts d’estrangulament energètic del sistema internacional. Cada dia, una part substancial del comerç mundial de petroli i gas natural liquat travessa aquest corredor marítim, convertint-lo en un espai d’enorme sensibilitat estratègica per a les economies industrialitzades i els mercats financers globals. La seva importància geopolítica és indiscutible: qualsevol amenaça sobre l’estabilitat del trànsit marítim té la capacitat d’alterar els preus de l’energia, incrementar la volatilitat financera i elevar la percepció internacional de risc.

En aquest context, l’Iran ha utilitzat històricament l’amenaça d’interrupció del trànsit marítim a Ormuz com a eina de pressió davant dels seus adversaris regionals i occidentals. Des d’una perspectiva tàctica, la lògica sembla evident: qui té la capacitat d’alterar el flux energètic mundial disposa d’un mecanisme de dissuasió i negociació d’un enorme valor estratègic. Tanmateix, darrere d’aquesta estratègia hi ha una contradicció estructural poques vegades analitzada amb prou profunditat. L’ús recurrent d’un recurs estratègic com a instrument coercitiu pot generar beneficis immediats, però al mateix temps accelera dinàmiques internacionals orientades precisament a reduir la dependència d’aquest recurs. En altres paraules, com més s’utilitza Ormuz com a arma geopolítica, més incentius té la resta del món per construir alternatives que en disminueixin la rellevància futura.

Els mercats internacionals poden absorbir augments temporals de preus, episodis de volatilitat o fins i tot interrupcions parcials del subministrament. El que realment és difícil d’assumir per als Estats, les grans companyies energètiques i les cadenes industrials globals és la percepció de vulnerabilitat permanent. Quan un punt crític del comerç internacional comença a considerar-se políticament inestable, les grans potències econòmiques activen mecanismes d’adaptació estratègica. Entre aquests destaquen la diversificació de proveïdors, el desenvolupament de rutes alternatives, l’increment de reserves estratègiques i l’acceleració d’inversions tecnològiques i energètiques. La coerció acaba generant, paradoxalment, resiliència en l’actor coercionat.

Aquest fenomen ja es pot observar en precedents recents. Després de la invasió russa d’Ucraïna, Moscou va utilitzar el subministrament energètic com a instrument de pressió sobre Europa. A curt termini, Rússia va aconseguir alterar significativament els mercats internacionals del gas i augmentar la incertesa energètica europea. No obstant això, la reacció posterior de la Unió Europea va acabar accelerant processos de diversificació energètica que feia anys que avançaven lentament. Europa va incrementar les importacions de gas natural liquat, va reforçar acords amb nous proveïdors i va accelerar les inversions en energies renovables i emmagatzematge energètic. El resultat estratègic final podria traduir-se, a llarg termini, en una reducció permanent de la capacitat d’influència energètica russa sobre Europa. L’amenaça iraniana sobre l’estret d’Ormuz corre el risc de provocar un efecte similar.

Cada episodi de tensió al golf Pèrsic incrementa els incentius internacionals per desenvolupar sistemes menys dependents de rutes vulnerables. Això no només afecta infraestructures físiques, sinó també transformacions tecnològiques i financeres de més abast. Entre les tendències que podrien accelerar-se destaquen l’ampliació d’oleoductes terrestres que evitin el pas per Ormuz, l’enfortiment de corredors energètics alternatius, l’expansió del mercat global de gas natural liquat, l’electrificació del transport i de sectors industrials, l’augment d’inversions en emmagatzematge energètic i l’acceleració de polítiques de transició cap a fonts renovables.

En termes estructurals, una amenaça constant sobre un chokepoint estratègic pot acabar erosionant el valor geopolític del mateix chokepoint. La rellevància d’Ormuz no desapareixerà a curt termini. La seva posició geogràfica continua sent extraordinàriament important i el volum energètic que travessa les seves aigües continua essent fonamental per a l’economia global. Tanmateix, com més intensament s’utilitzi aquest avantatge com a instrument coercitiu, més contribuirà el sistema internacional a desenvolupar mecanismes orientats a neutralitzar-lo.

Existeix, a més, una diferència fonamental entre capacitat de disrupció i poder estructural sostenible. L’Iran conserva prou capacitat per alterar temporalment els mercats energètics, elevar costos logístics i augmentar la percepció de risc regional. Aquesta capacitat és real i no s’ha de subestimar. No obstant això, la qüestió estratègica veritablement rellevant no és quant de mal pot causar avui, sinó quin valor conservarà aquesta capacitat d’aquí a una dècada si la resta del sistema internacional adapta progressivament la seva arquitectura energètica.

La coerció reiterada erosiona la confiança, i la confiança constitueix un dels pilars fonamentals sobre els quals es construeix qualsevol estructura econòmica internacional. Quan els actors globals perceben que una ruta crítica pot convertir-se de manera recurrent en un instrument de pressió política, inevitablement comencen a buscar alternatives. El risc per a l’Iran, per tant, no es limita únicament a una possible confrontació militar o diplomàtica. El risc més profund és que l’ús continuat d’Ormuz com a eina coercitiva acceleri precisament la transició cap a un sistema internacional on Ormuz resulti progressivament menys indispensable.

L’experiència històrica demostra que utilitzar recursos estratègics com a armes geopolítiques pot proporcionar avantatges tàctics immediats, però també desencadena conseqüències estructurals difícils de revertir. La coerció energètica rarament garanteix una influència duradora. Sovint produeix l’efecte contrari: incentiva altres actors a reduir la seva dependència i a desenvolupar alternatives que debiliten progressivament el valor estratègic del recurs utilitzat com a instrument de pressió.

La paradoxa iraniana és clara. Cada vegada que l’estret d’Ormuz es converteix en un mecanisme de coerció, la resta del món troba nous motius per accelerar la seva adaptació energètica i reduir la seva dependència d’aquesta ruta marítima. En geopolítica, poques dinàmiques resulten tan perilloses com transformar un avantatge estratègic en un incentiu permanent perquè els altres aprenguin a viure sense ell.