De l’estret d’Ormuz al mar de la Xina: l’ASEAN davant del nou mapa del poder energètic
La cimera de Manila arriba en un moment especialment delicat per al sud-est asiàtic. La crisi de l’estret d’Ormuz ha demostrat fins a quin punt una interrupció del trànsit marítim pot alterar el subministrament energètic mundial. En aquest context, les disputes territorials amb la Xina adquireixen una dimensió estratègica que va molt més enllà de la sobirania sobre unes illes o uns esculls: hi està en joc la seguretat de les rutes per les quals circulen bona part de les mercaderies i dels recursos energètics del planeta.
L’economia mundial depèn d’una xarxa de rutes marítimes l’estabilitat de les quals és molt més fràgil del que habitualment es reconeix. Alguns dels seus principals punts de pas, com els estrets d’Ormuz i de Malacca, concentren un volum de trànsit comercial i energètic difícil de substituir. Entre tots dos s’estén una de les connexions més importants del comerç internacional, que vincula els productors d’hidrocarburs del golf Pèrsic amb les principals economies industrials de l’Àsia oriental.
Durant dècades, aquesta geografia s’ha considerat una condició relativament estable del comerç global. Els vaixells circulaven, els costos de transport es mantenien dins de marges assumibles i les disputes territorials del mar de la Xina Meridional s’interpretaven principalment com un problema de seguretat regional. Tanmateix, la crisi d’Ormuz ha recordat que l’estabilitat de les rutes marítimes no està garantida. Depèn d’equilibris polítics, militars i diplomàtics que poden alterar-se amb rapidesa.
La 49a cimera de l’Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN), inaugurada el 15 de novembre a Manila, se celebra precisament sota aquest advertiment. Els onze països membres han d’abordar qüestions com l’encariment de l’energia, la seguretat alimentària, el conflicte de Myanmar i una de les negociacions diplomàtiques més prolongades de la regió: l’establiment d’un codi de conducta entre la Xina i els països que mantenen disputes territorials al mar de la Xina Meridional.
L’elecció de les Filipines com a seu té un significat particular. Manila manté un dels enfrontaments marítims més visibles amb Pequín i exerceix aquest any la presidència rotatòria de l’organització. El seu president, Ferdinand Marcos Jr., afronta el repte de trobar una posició comuna entre països amb interessos estratègics molt diferents. Alhora, ha de protegir les Filipines de les conseqüències econòmiques d’una crisi energètica que ha evidenciat la seva elevada dependència de les importacions.
La contradicció és evident. Les Filipines necessiten estabilitat marítima i garanties per a les seves rutes comercials, però la seva relació amb la potència que exerceix més influència sobre aquestes aigües està marcada per la desconfiança. A més, els seus socis regionals no sempre comparteixen la mateixa disposició a adoptar una posició ferma davant la Xina.
La cimera de Manila planteja, per tant, una qüestió que va més enllà de les tradicionals disputes de sobirania: pot el sud-est asiàtic garantir la seguretat dels seus principals corredors comercials sense disposar d’una estratègia regional veritablement compartida?
Ormuz i Malacca: dos estrets, una mateixa vulnerabilitat energètica
Per comprendre la dimensió estratègica d’aquesta crisi convé distingir les funcions dels principals espais marítims implicats. El mar de la Xina Meridional no substitueix l’estret d’Ormuz com a principal sortida del petroli del golf Pèrsic. Són territoris marítims diferents, però connectats dins d’una mateixa cadena logística internacional.
Ormuz comunica el golf Pèrsic amb el golf d’Oman i l’oceà Índic. Per les seves aigües circula una part fonamental del petroli comercialitzat internacionalment. Nombrosos carregaments destinats a la Xina, el Japó, Corea del Sud i altres mercats asiàtics continuen posteriorment el seu recorregut cap a l’estret de Malacca i les aigües del mar de la Xina Meridional.
Aquesta connexió explica per què la crisi d’Ormuz ha augmentat la preocupació sobre la seguretat marítima a l’Àsia. No significa que el mar de la Xina Meridional pugui convertir-se automàticament en una ruta alternativa si s’interromp el trànsit per Ormuz. Significa que constitueix un altre punt vulnerable dins d’una infraestructura comercial i energètica interdependent.
La diferència és important. Si un petrolier no pot abandonar el golf Pèrsic a causa d’una interrupció a Ormuz, la seguretat de la navegació al mar de la Xina Meridional no resol el problema. De la mateixa manera, si les tensions a les aigües asiàtiques dificulten el trànsit comercial, els països de la regió poden afrontar noves complicacions fins i tot quan els subministraments hagin aconseguit travessar l’estret d’Ormuz.
El veritable risc no rau únicament en el possible tancament d’un pas marítim, sinó en l’acumulació de vulnerabilitats al llarg d’una mateixa cadena de subministrament.
La crisi del Pròxim Orient ha elevat aquesta qüestió a una prioritat política per als governs asiàtics. Al maig, els dirigents de l’ASEAN van reconèixer, mitjançant una declaració conjunta, les conseqüències del conflicte sobre els mercats energètics i les rutes de transport. Van reclamar un trànsit segur per Ormuz, van defensar la continuïtat de les cadenes de subministrament d’energia, aliments i productes essencials i van plantejar estudiar mecanismes regionals d’emmagatzematge conjunt de petroli.
L’encariment prolongat dels combustibles té conseqüències que van molt més enllà del sector energètic. Incrementa els costos del transport, dels fertilitzants, de la producció industrial i de la distribució alimentària. També pressiona els pressupostos públics quan els governs intenten contenir els preus i redueix la capacitat adquisitiva de les famílies quan les mesures de protecció resulten insuficients.
Per a economies que encara necessiten créixer, industrialitzar-se i sostenir una població urbana en expansió, l’energia cara pot convertir-se ràpidament en un problema econòmic i social.
Les Filipines representen un dels exemples més clars d’aquesta vulnerabilitat. Una anàlisi de Chatham House publicada al maig assenyalava que el país importava del golf el 98 % del seu petroli. La crisi ha obligat el govern de Marcos a explorar noves vies de cooperació energètica, fins i tot amb la Xina.
Aquesta dependència explica la complexitat de la posició filipina. Manila necessita defensar la llibertat de navegació i protegir les seves reivindicacions marítimes, però també ha d’evitar una escalada que pugui comprometre les seves relacions econòmiques i la seva seguretat energètica. La potència amb la qual manté les seves principals diferències territorials és, alhora, un interlocutor econòmic del qual no pot prescindir fàcilment.
El mar de la Xina Meridional: molt més que una disputa territorial
Durant anys, les controvèrsies del mar de la Xina Meridional s’han explicat a través de mapes, arxipèlags i reclamacions de sobirania. Les illes Spratly, les Paracel i el banc de Scarborough s’han convertit en alguns dels principals escenaris d’una disputa que enfronta la Xina amb diversos països del sud-est asiàtic.
Tanmateix, reduir el conflicte a una qüestió territorial suposa ignorar-ne la veritable dimensió estratègica.
El mar de la Xina Meridional connecta importants centres industrials, ports comercials i corredors energètics. Per les seves aigües circulen vaixells que transporten petroli, gas natural liquat, components electrònics, maquinària i productes de consum destinats a algunes de les economies més importants del planeta. Qualsevol pertorbació significativa tindria conseqüències que superarien àmpliament les fronteres dels països directament implicats.
La Xina reclama amplis drets sobre aquest espai marítim mitjançant arguments històrics que entren en conflicte amb les posicions de diversos estats veïns i amb aspectes fonamentals del dret internacional del mar. Les Filipines, el Vietnam, Malàisia i Brunei mantenen reivindicacions superposades. Indonèsia, tot i que no forma part de les principals disputes territorials sobre les illes, també ha mantingut friccions amb Pequín per activitats en aigües vinculades a la seva zona econòmica exclusiva.
Un dels principals precedents jurídics es va produir el 2016, quan un tribunal arbitral constituït d’acord amb la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar va rebutjar la base jurídica de les àmplies reclamacions xineses de drets històrics dins de l’anomenada línia dels nou traços. Pequín va rebutjar el laude i continua sense reconèixer-lo.
Aquesta diferència té una importància considerable. Per a les Filipines, el dret internacional representa una eina essencial per defensar els seus interessos davant d’una potència amb capacitats militars i econòmiques molt superiors. Per a la Xina, acceptar determinades interpretacions de l’arbitratge suposaria renunciar a posicions que considera vinculades als seus interessos nacionals i estratègics.
Entre totes dues postures es desenvolupa una confrontació que no necessita transformar-se en una guerra oberta per generar conseqüències. Els moviments dels guardacostes, els incidents entre embarcacions, les restriccions d’accés i la presència continuada de mitjans estatals poden modificar les condicions d’utilització de determinades zones marítimes. Són mecanismes de pressió que permeten exercir influència sense travessar necessàriament el llindar d’un conflicte armat.
El perill rau precisament en aquesta dinàmica. Una confrontació pot començar amb un incident entre embarcacions, una maniobra interpretada com una amenaça o una resposta desproporcionada. Cap dels protagonistes necessita haver decidit iniciar una guerra perquè una situació aparentment localitzada acabi provocant una crisi internacional.
En el cas de les Filipines, a més, existeix un element addicional: la seva aliança de defensa amb els Estats Units. Un enfrontament greu podria activar compromisos de seguretat i ampliar considerablement les seves conseqüències geopolítiques.
El mar de la Xina Meridional no és únicament un escenari de rivalitat entre països veïns. També és un dels espais on la competència estratègica entre Washington i Pequín pot adquirir una dimensió militar directa.
Dues dècades de negociacions i un codi de conducta encara pendent
Un dels principals objectius de les Filipines durant la seva presidència de l’ASEAN era avançar cap a la conclusió d’un codi de conducta per al mar de la Xina Meridional.
La proposta parteix d’una premissa raonable: si els països implicats no poden resoldre immediatament les seves diferències territorials, com a mínim haurien d’establir unes regles comunes que redueixin el risc d’incidents, facilitin la comunicació i permetin gestionar possibles crisis.
El problema és que les negociacions entre la Xina i l’ASEAN fa més de dues dècades que no aconsegueixen arribar a un acord definitiu.
Tot i que s’han produït avenços en l’elaboració del document, continuen obertes qüestions fonamentals. Entre aquestes destaquen l’àmbit geogràfic d’aplicació, l’abast de determinades obligacions i, especialment, si el codi tindrà caràcter jurídicament vinculant.
En els dies previs a la cimera, diferents informacions diplomàtiques situaven el consens provisional al voltant del 80 % de l’esborrany. La xifra podia transmetre la impressió que l’acord era a prop, però en diplomàcia els punts pendents no sempre són els menys importants. De vegades, les qüestions que concentren les discrepàncies més grans són precisament aquelles que determinen la utilitat real d’un compromís.
El 15 de novembre es va confirmar que la Xina i l’ASEAN no havien aconseguit concloure el codi durant la presidència filipina. La ministra d’Afers Exteriors de les Filipines, Maria Theresa Lazaro, va reconèixer que persistien diferències sobre qüestions essencials, inclòs el caràcter vinculant del document. Les negociacions hauran de continuar sota la presidència de Singapur el 2027.
La importància d’aquest acord no rau en el fet que pugui resoldre totes les disputes territorials, cosa que resulta poc realista a curt termini. La seva principal utilitat seria establir canals de comunicació, procediments per evitar incidents i mecanismes de gestió de crisis que redueixin les possibilitats d’una escalada militar.
Tanmateix, un document que es limiti a recomanar moderació, sense obligacions clares ni mecanismes verificables, podria millorar el clima diplomàtic sense oferir garanties suficients davant d’una confrontació real.
La qüestió fonamental ja no és si la Xina i l’ASEAN són capaces de redactar un text comú. És si estan disposades a acceptar unes regles que continuïn sent efectives quan el seu compliment entri en conflicte amb els interessos estratègics d’alguna de les parts.
L’ASEAN i el repte de parlar amb una sola veu
Des d’Europa hi ha una certa tendència a interpretar l’ASEAN com una versió asiàtica de la Unió Europea. La comparació pot resultar útil per entendre’n la dimensió institucional, però també pot conduir a conclusions equivocades.
L’organització reuneix onze països amb sistemes polítics, nivells de desenvolupament i prioritats estratègiques molt diferents. El seu funcionament es basa en bona mesura en el consens i en el principi de no-ingerència en els afers interns dels seus membres. Aquest model ha permès mantenir espais de cooperació entre governs amb interessos divergents, però també dificulta l’adopció de posicions fermes quan apareixen desacords importants.
Les Filipines necessiten suport regional davant de les pressions que denuncien a les seves aigües. El Vietnam manté les seves pròpies reivindicacions i una relació complexa amb la Xina, marcada simultàniament per la proximitat econòmica i la competència estratègica. Malàisia i Brunei solen adoptar posicions diplomàtiques menys confrontatives, mentre que altres membres de l’organització donen més prioritat a les seves relacions econòmiques amb Pequín o no consideren les disputes marítimes una amenaça immediata per als seus interessos.
Això no significa que l’ASEAN estigui dividida en dos blocs perfectament definits. Els seus membres poden coincidir en la defensa de la llibertat de navegació i discrepar sobre la resposta que cal donar a un incident concret. També poden mantenir importants relacions comercials amb la Xina i rebutjar determinades actuacions dels seus guardacostes.
La crisi d’Ormuz ha introduït, però, un element de preocupació compartida. Fins i tot els països menys implicats en les disputes territorials tenen motius per defensar la seguretat de les rutes marítimes i la continuïtat dels subministraments energètics.
Al juny, la ministra filipina d’Afers Exteriors va relacionar expressament l’experiència d’Ormuz amb la necessitat d’avançar en el codi de conducta. L’argument és senzill, però té una considerable dimensió estratègica: una crisi en un punt de pas marítim pot afectar economies situades a milers de quilòmetres. Evitar una situació semblant al mar de la Xina Meridional seria beneficiós per a tota la regió.
La comparació té força política, tot i que també presenta límits. Ormuz és un estret amb unes característiques geogràfiques i una funció energètica específiques. El mar de la Xina Meridional constitueix un espai molt més ampli, amb diferents rutes comercials, nombrosos actors i disputes de sobirania complexes.
Els escenaris no són equivalents, però comparteixen un principi fonamental: quan el comerç internacional depèn d’espais marítims sotmesos a tensions geopolítiques, la seguretat de la navegació deixa de ser una qüestió exclusivament regional.
La Xina, els Estats Units i la disputa per la influència marítima
Parlar del control del mar de la Xina Meridional pot transmetre una imatge massa simplificada del conflicte: la possibilitat que un país decideixi tancar una ruta i bloquejar el comerç internacional. Tanmateix, la influència sobre un espai marítim es pot exercir de maneres molt més complexes.
La presència naval, les infraestructures, la vigilància, la pressió administrativa i la capacitat de resposta davant d’incidents permeten modificar les condicions d’utilització de determinades aigües sense necessitat d’anunciar formalment un bloqueig.
La Xina disposa d’un avantatge evident en termes de capacitat militar i industrial davant de qualsevol dels seus veïns del sud-est asiàtic considerat individualment. També manté enormes interessos econòmics en la continuïtat del comerç marítim. Una interrupció prolongada perjudicaria les seves exportacions, les seves importacions energètiques i l’estabilitat de les seves cadenes de subministrament.
Per això, seria un error interpretar que Pequín busca necessàriament paralitzar el trànsit comercial. La seva estratègia pot respondre a un objectiu més complex: augmentar la seva capacitat per influir sobre les condicions de seguretat d’aquestes aigües, limitar determinades activitats d’altres estats i reforçar les seves reivindicacions territorials sense provocar una crisi que acabi perjudicant greument la seva pròpia economia.
Els Estats Units, per la seva banda, defensen la llibertat de navegació i mantenen una presència militar significativa a l’Indopacífic. Washington té interès a impedir que la Xina assoleixi una posició dominant que li permeti condicionar l’accés a rutes estratègiques. Tanmateix, aquesta presència també forma part d’una rivalitat entre potències que pot incrementar el risc d’incidents.
Per a l’ASEAN, el repte consisteix a evitar una situació que molts dels seus membres consideren indesitjable: mantenir una elevada dependència econòmica de la Xina mentre la seva seguretat queda condicionada per la confrontació militar entre Pequín i Washington.
L’objectiu dels governs del sud-est asiàtic no és necessàriament triar entre totes dues potències, sinó preservar un marge d’autonomia que els permeti beneficiar-se de les seves relacions econòmiques sense quedar subordinats a les seves prioritats estratègiques.
Trump arriba a Manila mentre la Xina observa l’equilibri regional
La cimera incorpora també una dimensió diplomàtica que va més enllà dels països membres de l’ASEAN. Donald Trump té prevista la seva arribada a Manila dimarts, després de les principals reunions dels dirigents regionals. La Xina hi està representada pel primer ministre Li Qiang, l’agenda del qual no coincideix amb la visita del president nord-americà.
Per tant, no es produirà una negociació conjunta entre tots dos dirigents en el marc d’aquesta cimera. Tanmateix, la seva presència política reflecteix la importància que tant Washington com Pequín concedeixen al sud-est asiàtic.
Per als Estats Units, la regió constitueix una peça fonamental de la seva estratègia a l’Indopacífic. Concentra rutes comercials, capacitats industrials, recursos minerals estratègics i cadenes de subministrament essencials per a sectors tecnològics en què Washington competeix directament amb la Xina.
Per a Pequín, l’ASEAN representa un entorn econòmic prioritari i un espai on la influència nord-americana pot afectar els seus interessos de seguretat. Els països de la regió coneixen perfectament aquesta rivalitat i intenten aprofitar les seves relacions amb totes dues potències sense quedar atrapats en una confrontació que no controlen.
Les Filipines ocupen una posició especialment delicada. La seva aliança amb els Estats Units reforça la seva capacitat de resposta davant de la Xina, però també pot convertir un incident marítim en una crisi de seguretat molt més àmplia. Marcos necessita mantenir el suport nord-americà sense permetre que el seu país es converteixi en el punt de partida d’una escalada regional.
La crisi energètica afegeix una nova dimensió a aquest equilibri. Manila ha explorat possibilitats de diàleg amb Pequín sobre cooperació energètica i eventuals projectes d’explotació conjunta de recursos. Qualsevol iniciativa d’aquest tipus exigiria prudència i hauria de respectar les obligacions jurídiques i les posicions sobiranes de les parts.
Les crisis poden obligar a negociar governs que mantenen diferències profundes. Tanmateix, transformar aquestes converses en acords duradors exigeix alguna cosa més que interessos conjunturals.
La seguretat energètica no es garanteix únicament amb presència militar
El debat de Manila quedaria incomplet si es limités a la presència naval i a les tensions territorials amb la Xina. La crisi d’Ormuz ha posat de manifest un problema estructural per al sud-est asiàtic: la dependència de subministraments energètics importats i de rutes marítimes la seguretat de les quals no està completament sota el control dels països consumidors.
Protegir la navegació és indispensable, però també cal reduir la vulnerabilitat davant de futures interrupcions.
L’ASEAN ha estudiat diferents propostes de cooperació energètica, entre les quals hi ha la creació de reserves compartides de petroli i mecanismes regionals per respondre de manera coordinada a emergències de subministrament. La lògica és senzilla: si diversos països disposen de reserves coordinades, poden esmorteir una part de l’impacte d’una interrupció temporal i evitar que la competència pels recursos disponibles agreugi la crisi.
Tanmateix, posar en marxa aquest tipus de mecanismes presenta dificultats importants. Caldria determinar qui finança les reserves, on s’emmagatzemen, en quines condicions es poden alliberar i com es distribueix el combustible quan diversos països el necessiten simultàniament.
També caldria garantir que les decisions nacionals no acabin debilitant la cooperació regional precisament quan les circumstàncies exigeixin una resposta conjunta.
A més, les reserves estratègiques només proporcionen protecció durant un període limitat. No substitueixen la diversificació de proveïdors, el desenvolupament d’infraestructures energètiques, la millora de l’eficiència ni la transició cap a fonts d’energia menys exposades a les importacions de combustibles fòssils.
La seguretat energètica té una dimensió militar, però també industrial, financera i tecnològica. Per a les economies asiàtiques, la crisi actual pot accelerar inversions que ja resultaven necessàries. Per als seus governs, planteja una qüestió pressupostària de fons: quant han d’invertir a protegir les rutes existents i quant a reduir la seva dependència d’aquestes rutes.
Myanmar i els límits de la cooperació regional
La guerra de Myanmar també ocupa un lloc destacat en l’agenda de Manila i representa un dels principals recordatoris de les dificultats institucionals de l’ASEAN.
Des del cop d’estat militar del 2021, el país travessa una greu crisi política i humanitària, marcada per la violència, els desplaçaments de població i la fragmentació del poder territorial. El consens de cinc punts promogut per l’organització no ha aconseguit aturar els enfrontaments ni establir una solució política efectiva.
Aquesta situació planteja una qüestió incòmoda per a l’organització: si l’ASEAN troba dificultats per aconseguir avenços verificables en una crisi que afecta directament un dels seus membres, quina capacitat tindrà per garantir el compliment d’un acord de seguretat marítima amb una potència externa molt més forta?
Tots dos problemes són diferents. Myanmar constitueix un conflicte intern amb importants repercussions regionals, mentre que el mar de la Xina Meridional reuneix disputes entre estats, drets marítims i rivalitats entre grans potències.
Tanmateix, tots dos escenaris posen a prova una mateixa capacitat institucional: transformar les declaracions de consens en compromisos concrets que produeixin resultats.
La credibilitat de l’ASEAN dependrà, en bona mesura, de la seva capacitat per demostrar que la cooperació regional pot anar més enllà dels comunicats diplomàtics.
El veritable balanç de Manila: què ha de passar després de la cimera
Qualificar la cimera de fracàs per no haver aconseguit tancar el codi de conducta seria una conclusió precipitada. Les negociacions sobre seguretat marítima són complexes i un acord mal dissenyat pot generar una falsa sensació d’estabilitat sense resoldre els problemes de fons.
Tanmateix, tampoc n’hi haurà prou amb celebrar que les parts hagin mantingut obert el diàleg. El veritable balanç s’haurà de mesurar per la capacitat de la presidència filipina per reduir les diferències sobre les qüestions essencials, per les possibilitats reals d’avenç que rebi Singapur el 2027 i per la disposició dels estats membres a donar suport a mecanismes concrets de prevenció d’incidents.
En matèria energètica, caldrà comprovar si les propostes de reserves compartides es tradueixen en compromisos financers i operatius. També serà important observar si els governs avancen en la diversificació dels seus subministraments i redueixen la seva exposició a futures interrupcions.
En la relació amb la Xina, l’indicador més rellevant no serà únicament el llenguatge dels comunicats oficials. Caldrà observar què passa sobre el terreny: la freqüència i la gravetat dels incidents marítims, el comportament dels guardacostes, la llibertat d’actuació dels països riberencs i la capacitat de gestionar una confrontació abans que es descontroli.
La diplomàcia regional necessita demostrar que pot influir en els esdeveniments, no limitar-se a reaccionar-hi.
El nou mapa de la vulnerabilitat energètica mundial
La cimera de Manila se celebra en un moment en què el comerç internacional comença a observar les seves principals rutes marítimes des d’una perspectiva diferent. La crisi d’Ormuz ha demostrat que una pertorbació geopolítica localitzada pot desencadenar conseqüències econòmiques d’abast mundial.
El mar de la Xina Meridional concentra una part decisiva d’aquesta vulnerabilitat. No perquè hagi substituït Ormuz, sinó perquè forma part de la mateixa arquitectura comercial i energètica que connecta el Pròxim Orient amb les grans economies asiàtiques.
Una crisi simultània en tots dos espais podria provocar efectes que anessin molt més enllà de la suma de dues interrupcions independents. Podria dificultar el subministrament, incrementar els costos del transport, encarir les assegurances marítimes i obligar empreses i governs a reorganitzar cadenes logístiques senceres.
No hi ha motius per presentar aquest escenari com a inevitable. Fer-ho suposaria caure en l’alarmisme. Tanmateix, la possibilitat d’una pertorbació d’aquesta magnitud constitueix una raó suficient per justificar una política preventiva seriosa.
L’ASEAN té al davant una tasca que no pot resoldre mitjançant declaracions genèriques d’unitat. Necessita regles marítimes creïbles, mecanismes efectius de cooperació energètica i una capacitat més gran per actuar de manera coordinada sense quedar subordinada a la rivalitat entre els Estats Units i la Xina.
Les Filipines han intentat aprofitar la seva presidència per apropar posicions i situar la seguretat energètica al centre del debat regional. Tanmateix, no han aconseguit tancar el principal acord de la seva agenda marítima. Les negociacions continuaran i les diferències estratègiques de fons romanen intactes.
La seguretat de les rutes comercials no depèn exclusivament de qui disposa de més vaixells, qui té més capacitat militar o qui reclama més territori marítim. També depèn que els estats acceptin límits al seu comportament i que existeixin mecanismes capaços de gestionar els incidents quan aquests límits es posen a prova.
Ormuz ha recordat el cost de descobrir una vulnerabilitat quan ja s’ha convertit en una crisi. El mar de la Xina Meridional encara ofereix marge per actuar abans que una situació semblant assoleixi una dimensió internacional molt més gran.
La qüestió que deixa Manila és si els governs del sud-est asiàtic aprofitaran aquesta oportunitat per construir una arquitectura regional de seguretat més sòlida o si continuaran confiant que el comerç mundial trobi, per si sol, la manera de travessar els seus conflictes.
Perquè, en el nou mapa del poder energètic, controlar els recursos ja no és suficient. També és decisiu garantir les rutes per les quals circulen i, sobretot, evitar que la seva seguretat depengui exclusivament de l’equilibri entre les grans potències.











Comentaris