Trump, Putin i Xi davant el fantasma d’una nova Ialta: tres potències, tres agendes i una Europa fora de la taula
Els presidents dels Estats Units, Rússia i la Xina preparen una trobada inèdita a Shenzhen, al marge de la cimera de l’APEC. Moscou busca recuperar protagonisme diplomàtic i negociar des d’una posició d’igualtat; Washington vol obrir una nova etapa en el control de les armes nuclears; Pequín pretén preservar el seu marge estratègic sense assumir compromisos que considera prematurs. La cita encara no s’ha celebrat, però ja planteja una pregunta incòmoda per a Europa: qui decideix sobre la seguretat del continent quan els seus principals representants no participen en la conversa?
El febrer de 1945, quan la Segona Guerra Mundial encara no havia acabat, Franklin D. Roosevelt, Winston Churchill i Ióssif Stalin es van reunir a Ialta, una ciutat de Crimea, per discutir com seria Europa després de la derrota de l’Alemanya nazi. Els tres dirigents representaven les potències que havien suportat bona part de l’esforç militar aliat. També sabien que els seus exèrcits, els seus acords i les seves diferències determinarien el futur immediat de milions d’europeus.
Vuitanta-un anys després, el nom d’aquella conferència torna a circular per les cancelleries.
Donald Trump, Vladímir Putin i Xi Jinping tenen previst reunir-se el 19 de novembre a Shenzhen, durant la cimera del Fòrum de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic (APEC). La Casa Blanca ha anunciat la trobada i el Kremlin n’ha confirmat els preparatius. Tanmateix, a data del 16 de novembre encara hi ha discrepàncies sobre la seva agenda i el seu format. La reunió no s’ha de tractar com un acord diplomàtic ja tancat.
La comparació amb Ialta és poderosa perquè suggereix una cosa que preocupa especialment els països que no hi seran presents: que les grans potències tornin a negociar qüestions de seguretat, territoris i àrees d’influència sense comptar amb aquells que en patirien directament les conseqüències.
Però l’analogia també pot induir a error. El 1945, Roosevelt, Churchill i Stalin eren aliats militars davant d’un enemic comú. Avui, Washington, Moscou i Pequín mantenen relacions de cooperació i rivalitat molt diferents. Els Estats Units competeixen amb la Xina pel lideratge tecnològic i econòmic, Rússia lliura una guerra contra Ucraïna i Pequín intenta ampliar la seva influència sense quedar atrapat en les obligacions estratègiques dels seus interlocutors.
No hi ha cap projecte compartit de postguerra. Ni tan sols existeix, de moment, una agenda comuna prou definida.
Això no fa que la reunió sigui irrellevant. Al contrari. El significat polític de Shenzhen pot començar molt abans que els tres presidents signin un document. Seure’ls a una mateixa taula ja transmet una determinada imatge del poder mundial: la de tres estats capaços de discutir assumptes que afecten molts altres països, inclosos aquells que no han estat convidats.
Putin: tornar al centre de la diplomàcia sense abandonar les seves exigències
Per a Vladímir Putin, l’oportunitat és evident. Des de la invasió a gran escala d’Ucraïna el febrer de 2022, Rússia ha afrontat sancions occidentals, l’aïllament de nombrosos fòrums internacionals i una guerra prolongada el cost humà i econòmic de la qual continua acumulant-se. Moscou ha mantingut relacions importants amb la Xina, l’Índia i altres països, però la seva posició davant d’Europa i els Estats Units s’ha deteriorat profundament.
Una reunió amb els presidents nord-americà i xinès permetria al Kremlin projectar una imatge diferent: la d’una Rússia que continua sent imprescindible per discutir el futur de l’ordre internacional.
No és un detall menor en una política exterior que concedeix tanta importància al reconeixement del seu estatus de gran potència. Putin no necessita obtenir un acord substancial per aprofitar part del valor simbòlic de la trobada. La fotografia es pot utilitzar per reforçar davant l’opinió pública russa la idea que Moscou continua participant en les decisions estratègiques mundials, malgrat les sancions i la guerra.
Rússia continua sent una potència nuclear de primer ordre i conserva una capacitat militar important. Però el seu pes econòmic és considerablement menor que el dels seus dos interlocutors. La condició de gran potència depèn de diverses dimensions i no es pot deduir únicament de la seva presència en una cimera.
El Kremlin té, a més, un objectiu molt més concret: Ucraïna. Moscou aspira que qualsevol negociació sobre el final de la guerra tingui en compte les seves exigències territorials i de seguretat. Rússia ha intentat introduir la guerra i l’arquitectura de seguretat europea en les converses preparatòries.
Aquesta expressió, arquitectura de seguretat europea, pot semblar abstracta. En realitat, engloba qüestions decisives: la relació entre Rússia i l’OTAN, les garanties de seguretat per a Ucraïna, la presència militar occidental a l’Europa oriental i els principis que han de regir les fronteres i les aliances.
Per a Moscou, discutir aquests assumptes directament amb Washington té un avantatge evident. Permet tractar la seguretat europea com una negociació entre grans potències, en lloc de com un procés en què Ucraïna i els països europeus tinguin un paper central.
Això no significa que els Estats Units hagin acceptat aquesta interpretació. Funcionaris nord-americans han indicat que Trump no preveu convertir la reunió trilateral en un fòrum per negociar la guerra d’Ucraïna. La Xina també s’ha mostrat reticent a incloure-la en l’agenda.
Aquí apareix la primera contradicció de la trobada: Putin pot considerar que la seva principal utilitat rau en Ucraïna, mentre que els altres participants intenten limitar o desplaçar precisament aquest assumpte.
Convé distingir entre reconèixer Rússia com un interlocutor necessari i acceptar la legalitat de les seves accions militars. Parlar amb Moscou no implica necessàriament donar suport a les seves reivindicacions territorials. El problema sorgeix si les negociacions acaben tractant la sobirania de tercers països com una variable que altres poden intercanviar.
Trump: l’atractiu d’un gran acord nuclear
Donald Trump arriba a Shenzhen amb una prioritat diferent. La Casa Blanca ha situat el control dels armaments nuclears entre els assumptes que vol discutir. La proposta té una lògica estratègica: els Estats Units, Rússia i la Xina concentren capacitats nuclears que condicionen la seguretat internacional, tot i que els seus arsenals presenten diferències molt importants de dimensió i composició.
El context és especialment delicat. El tractat New START, l’últim gran acord bilateral de limitació d’armes nuclears estratègiques entre Washington i Moscou, va expirar el febrer de 2026. La seva desaparició ha deixat les dues principals potències nuclears sense els límits jurídicament vinculants que establia aquell instrument.
Per a Trump, promoure un nou acord que inclogui la Xina podria presentar-se com un avenç diplomàtic de gran abast. La idea no és absurda. El creixement de l’arsenal xinès planteja interrogants sobre l’evolució futura de l’equilibri nuclear. Un sistema de control d’armaments que ignori indefinidament Pequín tindria dificultats per descriure tota la realitat estratègica del segle XXI.
Però incorporar la Xina no és simplement afegir una tercera signatura a un tractat bilateral. Els arsenals nord-americà i rus són molt més grans que el xinès. Les estimacions disponibles situen Washington i Moscou amb diversos milers de caps nuclears cadascun, davant d’un arsenal xinès considerablement menor. Són xifres estimades i subjectes a incertesa.
La diferència és important perquè qualsevol negociació necessita establir què es limita i sobre quina base. Si els tres països acceptessin un mateix sostre numèric, la Xina podria interpretar que se li exigeix congelar el seu arsenal en una posició d’inferioritat. Si s’establissin límits diferents, Washington hauria d’explicar per què l’acord ofereix garanties suficients. Rússia, per la seva banda, voldria preservar la seva posició estratègica davant de tots dos.
A més, el control nuclear no consisteix únicament a comptar caps nuclears. També importen els sistemes de llançament, els míssils desplegats, les reserves, els mecanismes d’inspecció, els procediments de verificació i les tecnologies que poden alterar la capacitat de resposta de cada país.
Els mateixos funcionaris nord-americans han rebaixat les expectatives. L’Administració Trump no espera assolir un acord nuclear durant aquesta primera conversa.
Trump pot buscar un procés de negociació més que no pas un tractat immediat. També pot utilitzar la cita per demostrar capacitat d’interlocució amb dos dirigents amb els quals Washington manté profundes diferències. Una declaració d’intencions sobre estabilitat estratègica pot ser útil. Un mecanisme de diàleg permanent seria un avenç concret. Un acord verificable de control d’armaments tindria un abast molt més gran.
Trump també vol abordar la guerra amb l’Iran i la crisi de l’Orient Mitjà. La posició de la Xina i Rússia pot ser rellevant per a l’evolució diplomàtica del conflicte, tot i que els seus interessos no coincideixin amb els nord-americans.
Xi Jinping: rebre les potències sense acceptar-ne les condicions
Xi Jinping ocupa una posició peculiar. La Xina és l’amfitriona i una de les tres grans protagonistes de la reunió. El seu pes econòmic, tecnològic i diplomàtic fa impossible discutir seriosament l’equilibri internacional sense tenir en compte Pequín.
Tanmateix, Xi no sembla compartir l’entusiasme de Trump i Putin pel format trilateral. Les autoritats xineses han mostrat reserves sobre una negociació nuclear a tres bandes i sobre la possibilitat que Ucraïna es converteixi en un assumpte central de la cita.
En matèria nuclear, la Xina considera que els Estats Units i Rússia, com a posseïdors d’arsenals molt més grans, han d’assumir primer les responsabilitats de reducció. Pequín no vol acceptar un marc que el situï al mateix nivell d’obligacions que dos països amb capacitats encara molt superiors.
Des de la perspectiva nord-americana, aquesta posició és insuficient si la Xina continua ampliant el seu arsenal. Totes dues postures responen a interessos estratègics identificables. Cap de les dues elimina la necessitat de trobar mecanismes que redueixin els riscos d’una cursa armamentista.
Xi també té motius per evitar que Shenzhen es converteixi en una negociació sobre Ucraïna sense participació europea. La Xina manté una relació estreta amb Rússia, especialment en els àmbits energètic i comercial, però també necessita conservar els vincles econòmics amb Europa.
Una reunió que semblés avalar un repartiment de zones d’influència podria perjudicar la imatge que Pequín intenta projectar com a defensor de la sobirania i del multilateralisme.
La declaració atribuïda al president alemany Frank-Walter Steinmeier indica que Xi havia insistit en la necessitat que els europeus participessin en qualsevol discussió sobre un conflicte que afecta directament el seu continent. Això no permet concloure que la Xina hagi d’adoptar les posicions europees sobre Ucraïna.
Taiwan és l’exemple més evident de les línies vermelles xineses. Pequín considera l’illa part del seu territori i rebutja qualsevol interpretació internacional que tracti el seu futur com una qüestió de sobirania separada. Els Estats Units mantenen relacions de seguretat amb Taiwan i una política que combina compromisos legals amb ambigüitat estratègica.
Una conversa entre Trump i Xi pot influir en les percepcions de seguretat a l’estret de Taiwan, encara que no produeixi cap acord explícit. El repte de Xi serà utilitzar la reunió per reforçar el protagonisme de la Xina sense quedar associat a un format que perjudiqui les seves relacions amb altres socis.
Europa: absent d’una conversa que afecta la seva seguretat
La preocupació europea no s’explica únicament per una qüestió de protocol. La guerra d’Ucraïna es desenvolupa al continent europeu. Les seves conseqüències afecten la seguretat dels estats veïns, la despesa militar, els desplaçaments de població, les infraestructures energètiques i la relació entre Rússia i l’OTAN.
Qualsevol acord sobre el final del conflicte tindrà implicacions directes per als països europeus. Per això resulta inquietant la possibilitat que Washington i Moscou discuteixin aspectes fonamentals d’aquesta seguretat en un format en què no participen ni Ucraïna ni representants de la Unió Europea.
La comparació històrica s’ha de tractar amb prudència. Europa no és avui un continent derrotat i ocupat per exèrcits estrangers, com ho era bona part del seu territori el 1945. La Unió Europea disposa d’institucions, capacitat econòmica i pes regulador. Diversos estats europeus tenen forces armades importants i França manté la seva pròpia capacitat de dissuasió nuclear. El Regne Unit, tot i que ja no pertany a la UE, continua sent un actor essencial de la seguretat europea i també és una potència nuclear.
El problema és un altre: Europa conserva una dependència considerable dels Estats Units en capacitats militars, intel·ligència, logística i dissuasió estratègica. Aquesta relació condiciona la seva autonomia per gestionar una crisi de seguretat a gran escala.
La dependència no significa que Washington pugui imposar automàticament qualsevol decisió als governs europeus. Els estats conserven competències sobiranes i poden acceptar o rebutjar compromisos que els afectin. Però sí que redueix el seu marge de negociació quan els Estats Units exerceixen un paper decisiu en les garanties de seguretat que podrien acompanyar un acord.
No seria legítim considerar que una negociació entre potències pot disposar de la sobirania ucraïnesa sense la participació de Kíiv. Tampoc seria viable construir una arquitectura de seguretat europea duradora ignorant les posicions dels països que l’haurien d’aplicar i sostenir.
La presència europea no garanteix per si sola un bon acord. La seva absència, en canvi, introdueix un problema de legitimitat i d’execució difícil de resoldre.
Ialta és un advertiment històric, no una descripció exacta
La conferència de 1945 ha quedat associada en la memòria europea a la divisió del continent i a la consolidació de la influència soviètica a l’Europa oriental. Però la història va ser més complexa que la imatge de tres dirigents repartint països sobre un mapa.
Els acords de Ialta van incloure decisions sobre Alemanya, la futura organització internacional i els territoris alliberats de l’ocupació nazi. La presència militar soviètica a l’Europa oriental i l’evolució posterior de la relació entre els aliats van ser determinants per a la configuració de la Guerra Freda. No totes les conseqüències posteriors es poden atribuir a una única reunió.
L’analogia amb Shenzhen s’ha d’utilitzar, per tant, per identificar un risc polític, no per afirmar que la història s’està repetint.
El 1945 existia una aliança militar que acabava de derrotar una potència expansionista. El 2026, els tres protagonistes mantenen desacords estratègics profunds. Els Estats Units i la Xina competeixen pel lideratge tecnològic i econòmic; Rússia busca revisar aspectes de l’ordre de seguretat europeu; la Xina i Rússia cooperen, però no tenen interessos idèntics.
Moscou utilitza sovint el llenguatge d’un ordre multipolar en què les grans potències disposin de més capacitat per defensar els seus interessos regionals. La Xina reivindica un sistema internacional en què es reconegui el seu pes i en què les institucions occidentals no concentrin la capacitat de definir les regles. Els Estats Units intenten preservar la seva influència global mentre revisen determinats compromisos i mecanismes de cooperació.
Les tres perspectives contenen elements de competència amb l’ordre existent, però no formen un projecte comú. De fet, el desacord sobre l’agenda de Shenzhen demostra que fins i tot els temes de conversa són objecte de negociació.
Ucraïna, Taiwan i l’Iran: els absents també formen part de la negociació
Les grans cimeres se solen analitzar a partir del que diuen els seus participants. En aquest cas, convé prestar atenció també a aquells que no seran asseguts a la taula.
Ucraïna és el cas més evident. Qualsevol discussió sobre territoris, garanties de seguretat o condicions per posar fi a la guerra afecta directament la seva sobirania. Un acord negociat sense Kíiv podria afrontar problemes de legitimitat i d’aplicació, a més de suscitar objeccions jurídiques i polítiques.
Taiwan observarà la reunió des d’una altra perspectiva. No hi ha un conflicte militar obert equivalent al d’Ucraïna, però sí una disputa de sobirania i una competència estratègica entre la Xina i els Estats Units. Els senyals que Trump i Xi transmetin sobre les seves relacions bilaterals poden influir en els càlculs de seguretat regionals.
L’Iran representa un tercer escenari. La guerra i la crisi energètica de l’Orient Mitjà han demostrat que els conflictes regionals poden tenir conseqüències econòmiques internacionals. Washington vol abordar aquesta situació amb Pequín i Moscou, però tots dos mantenen relacions i interessos propis a la regió.
No hi ha motius per assumir que els tres governs puguin assolir fàcilment una posició comuna. A més, els acords que afecten tercers actors tenen límits evidents si aquests actors no n’accepten les condicions.
Els conflictes no són peces intercanviables. Tenen històries, marcs jurídics, actors locals i equilibris militars diferents. La influència de les grans potències és enorme, però no elimina la capacitat de decisió dels governs i les societats afectades.
La dimensió nuclear: una oportunitat real entre expectatives exagerades
De tots els assumptes que es podrien tractar a Shenzhen, el control dels armaments nuclears és probablement un dels que presenta una justificació internacional més clara.
L’expiració de New START ha debilitat el marc de límits verificables entre els Estats Units i Rússia. Al mateix temps, el creixement de l’arsenal xinès introdueix una tercera dimensió en l’equilibri estratègic.
Un diàleg entre les tres potències podria contribuir a reduir riscos, millorar la comunicació i explorar futurs compromisos. Però una negociació eficaç hauria de superar obstacles importants.
El primer és l’asimetria entre els arsenals. Els Estats Units i Rússia posseeixen capacitats nuclears molt més grans que la Xina. Pequín considera que aquesta diferència s’ha de reflectir en qualsevol conversa sobre límits. Washington sosté que l’expansió xinesa fa necessari incloure-la en el sistema de control.
El segon és la verificació. Els acords nuclears depenen de procediments que permetin comprovar el compliment de les obligacions. Sense mecanismes d’inspecció, intercanvi d’informació i transparència, la confiança entre les parts seria insuficient.
El tercer és la relació entre armament nuclear i altres sistemes estratègics. La defensa antimíssils, les armes convencionals de llarg abast i les noves tecnologies poden alterar els càlculs de dissuasió.
El quart és la situació política. Les negociacions de control d’armaments requereixen continuïtat i un cert grau de previsibilitat. La guerra d’Ucraïna, la competència tecnològica i les tensions a l’Àsia dificulten construir aquest entorn.
Tanmateix, seria un error considerar irrellevant qualsevol resultat que no fos un tractat. Establir canals permanents de comunicació, acordar mesures de reducció de riscos o iniciar converses tècniques sobre transparència nuclear podrien representar avenços limitats però útils.
Europa està sent menystinguda o està perdent capacitat d’influència?
L’absència europea a Shenzhen es pot interpretar com un símptoma d’un problema més ampli. Durant dècades, bona part de la seguretat del continent s’ha organitzat al voltant de la relació transatlàntica. Els Estats Units han aportat capacitats militars i garanties estratègiques fonamentals. Europa ha desenvolupat una enorme capacitat econòmica i reguladora, però les seves polítiques de defensa han avançat de manera desigual.
Aquest repartiment ha permès sostenir una arquitectura de seguretat relativament estable durant llargs períodes. També ha creat dependències. Quan Washington modifica les seves prioritats, els governs europeus descobreixen que no sempre disposen d’instruments suficients per compensar el canvi.
La guerra d’Ucraïna ha accelerat el debat sobre autonomia estratègica, despesa militar i indústria de defensa. Però augmentar els pressupostos no produeix capacitats operatives de manera immediata. Comprar equips, formar personal, integrar sistemes i coordinar decisions entre estats requereix anys.
A més, Europa no sempre parla amb una sola veu. Els governs de la Unió Europea comparteixen interessos generals en la seguretat continental, però mantenen prioritats diferents sobre Rússia, la Xina, la relació amb els Estats Units i el repartiment de responsabilitats militars.
No seria correcte afirmar que Europa no té influència. La UE continua sent un actor econòmic de primer ordre i un soci comercial important per a la Xina. Els seus estats membres participen en organitzacions internacionals, mantenen capacitats diplomàtiques i poden condicionar l’aplicació d’acords que requereixin la seva cooperació.
Però la influència econòmica no es transforma automàticament en poder estratègic.
La pregunta rellevant no és si Europa mereix ser-hi present per raons històriques o institucionals. És quina capacitat té per contribuir de manera indispensable a les decisions que afecten la seva seguretat.
L’autonomia estratègica no consisteix a deixar de tenir aliats. Consisteix a conservar la capacitat de decisió quan els aliats tenen prioritats diferents.
Què caldrà observar el 19 de novembre
La reunió de Shenzhen encara pot canviar de format o d’abast. Aquesta incertesa forma part de la notícia. No seria prudent anticipar un acord històric quan les mateixes parts no han tancat tots els detalls i Washington ha rebaixat les expectatives sobre resultats nuclears immediats.
Serà important comprovar si els tres presidents mantenen una conversa substancial o si la trobada es limita a declaracions protocol·làries. També caldrà veure si anuncien un mecanisme de diàleg permanent sobre estabilitat estratègica i quins compromisos, si n’hi ha, acompanyen aquest anunci.
Pel que fa a Ucraïna, serà essencial distingir entre les referències generals a la necessitat de pau i qualsevol proposta concreta que afecti la seva sobirania o les garanties de seguretat europees.
Respecte a la Xina, caldrà observar si Pequín accepta iniciar converses tècniques sobre control nuclear o manté el seu rebuig a un marc trilateral en les condicions plantejades per Washington.
I a l’Orient Mitjà, qualsevol declaració s’haurà d’examinar en funció de la seva capacitat real per modificar la conducta de les parts implicades. Un comunicat conjunt pot ser políticament rellevant sense constituir un acord operatiu.
Potser no hi haurà una nova Ialta. La pregunta europea continuarà sent aquí
L’atractiu de la comparació amb el 1945 rau en la seva senzillesa. Tres dirigents poderosos es reuneixen i la resta del món tem que decideixin el seu futur.
La realitat del 2026 és menys ordenada. Trump, Putin i Xi no representen una aliança victoriosa ni comparteixen un disseny comú del sistema internacional. Cadascun arriba amb objectius propis i amb límits que els altres no semblen disposats a acceptar fàcilment.
Putin busca reconeixement i condicions favorables per a Rússia en el conflicte ucraïnès. Trump vol demostrar capacitat negociadora i obrir una conversa sobre armes nuclears que inclogui la Xina. Xi pretén reforçar el protagonisme de Pequín sense assumir obligacions estratègiques que considera desproporcionades.
Aquestes diferències redueixen les possibilitats d’un gran acord. Però el risc per a Europa no depèn exclusivament que existeixi un pacte secret o que s’anunciï una redistribució formal d’àrees d’influència.
Es pot manifestar d’una manera menys espectacular: que els principals interlocutors comencin a discutir la seguretat europea en formats en què els europeus no participen i que els seus governs hagin de dedicar després els esforços a modificar propostes elaborades sense ells.
No seria una repetició exacta de Ialta. Seria un senyal que la capacitat europea per influir en el seu propi entorn estratègic necessita reforçar-se.
La resposta tampoc no pot consistir únicament a denunciar l’exclusió. Europa disposa de recursos econòmics, institucions, capacitats militars i relacions diplomàtiques. La qüestió és si aconseguirà utilitzar-los amb prou coordinació perquè la seva participació sigui necessària en qualsevol negociació que afecti la seva seguretat.
Shenzhen encara no ha produït un nou ordre mundial. Potser ni tan sols produirà un acord important.
Tanmateix, ja ha situat una pregunta al centre del debat internacional: qui té dret a decidir sobre la seguretat d’altres països i què passa quan les grans potències intenten negociar sense ells.
Per a Europa, la resposta no pot dependre únicament del que Trump, Putin i Xi decideixin conversar dijous. Ha de començar per la capacitat del mateix continent per defensar els seus interessos abans que altres s’asseguin a discutir-los.











Comentaris