El mercat ha començat a desconfiar de les seves pròpies certeses: la IA, la Fed i la inflació compliquen el final del 2026.
Wall Street arriba a les darreres setmanes de l’any amb una combinació de riscos poc habitual. La intel·ligència artificial continua impulsant inversions multimilionàries, però els inversors comencen a exigir proves de rendibilitat. La inflació nord-americana torna a accelerar-se i la Reserva Federal es planteja noves pujades dels tipus d’interès. El resultat és un mercat més sensible a qualsevol decepció, en què una bona notícia per a l’economia pot convertir-se en una mala notícia per a la borsa.
Durant bona part dels darrers anys, els mercats han trobat una manera relativament senzilla d’interpretar el futur. La intel·ligència artificial prometia una transformació econòmica de dimensions enormes, les grans empreses tecnològiques semblaven ben posicionades per liderar-la i la Reserva Federal acabaria reduint els tipus d’interès a mesura que desapareguessin les pressions inflacionistes. El relat tenia les seves incerteses, però oferia una direcció recognoscible.
El novembre ha començat a desmuntar aquesta comoditat.
La intel·ligència artificial continua sent una de les grans apostes empresarials de la dècada. Ningú no ha demostrat que hagi de deixar de ser-ho. Tanmateix, l’entusiasme que justificava pagar preus cada vegada més elevats per determinades companyies ha començat a conviure amb preguntes força menys atractives: quant costarà construir tota aquesta infraestructura, quan generarà beneficis suficients i què passarà si el finançament s’encareix.
Mentrestant, la inflació nord-americana ha tornat a donar motius de preocupació. L’índex de preus al consum va pujar un 4 % interanual a l’octubre, davant del 3,7 % del setembre. La Reserva Federal, que durant una etapa anterior havia pogut concentrar-se a donar suport a un mercat laboral debilitat, torna a trobar-se davant del risc que les pressions sobre els preus s’allarguin.
No és un canvi menor. La possibilitat de noves pujades dels tipus d’interès altera les valoracions borsàries, encareix el finançament empresarial i modifica l’atractiu relatiu de les accions davant dels bons.
La inquietud ja s’ha fet visible en les cotitzacions. A començaments de novembre, el Nasdaq va arribar a situar-se gairebé un 12 % per sota del seu màxim del 6 d’octubre. En una sola sessió, el sector tecnològic de l’S&P 500 va caure un 7,3 % i l’índex de semiconductors de Filadèlfia va perdre més del 12 %.
Aquestes xifres no permeten concloure que hagi començat un mercat baixista prolongat. Sí que mostren que la tolerància dels inversors a les males notícies s’ha reduït.
I aquesta pot ser la característica més important del tancament del 2026: no tant que hagin aparegut riscos completament nous, sinó que el mercat comença a exigir respostes a preguntes que feia massa temps que estava disposat a ajornar.
La intel·ligència artificial entra en una etapa menys indulgent
La primera gran incògnita es troba en el sector que més ha contribuït a sostenir les expectatives de creixement empresarial.
La intel·ligència artificial ha deixat de ser únicament una promesa tecnològica. Està impulsant inversions reals en centres de dades, semiconductors, xarxes elèctriques, sistemes de refrigeració i capacitat informàtica. Les companyies necessiten infraestructura per entrenar i executar models cada vegada més exigents, i aquesta demanda s’estén a indústries que fa pocs anys tenien una relació força indirecta amb el negoci digital.
El volum d’inversió és un senyal de confiança empresarial. També representa una obligació econòmica.
Construir un centre de dades exigeix comprometre capital abans de conèixer amb certesa els ingressos que generarà. Comprar xips d’última generació pot oferir un avantatge competitiu, però no garanteix que aquest avantatge es tradueixi en marges elevats durant tota la vida útil de l’equipament. I finançar projectes mitjançant deute introdueix una vulnerabilitat addicional quan els tipus d’interès pugen.
Durant la fase més expansiva d’una transformació tecnològica, el mercat acostuma a concentrar-se en la dimensió potencial de l’oportunitat. Més endavant comença a distingir entre les empreses capaces de capturar aquest valor i les companyies que simplement participen en la cursa per construir-lo.
Que la intel·ligència artificial millori la productivitat de l’economia no significa que totes les empreses vinculades a aquesta tecnologia hagin de proporcionar rendibilitats extraordinàries als seus accionistes. Una tecnologia pot transformar indústries senceres i, alhora, generar inversions poc rendibles, excés de capacitat o una competència que acabi reduint els marges.
La història econòmica ofereix prou exemples d’aquesta separació entre innovació i rendibilitat financera. Les infraestructures ferroviàries, les telecomunicacions i internet van transformar l’activitat productiva, però no totes les empreses que van finançar-ne l’expansió van obtenir els beneficis esperats.
La pregunta actual no consisteix a decidir si la intel·ligència artificial és una moda passatgera. Seria una simplificació. Consisteix a determinar quina part del seu valor futur ja està incorporada a les cotitzacions.
El Fons Monetari Internacional va demanar prudència el 12 de novembre: considera que encara és massa aviat per determinar si els moviments recents representen una reavaluació duradora de la inversió i dels beneficis esperats de la IA.
Una correcció borsària pot reflectir un canvi fonamental en les perspectives d’un sector, però també una reducció temporal de la predisposició al risc, vendes forçades o ajustos en les posicions dels inversors. El moviment dels preus, per si sol, no n’explica la causa.
El que sí que sembla estar canviant és el nivell d’exigència. Les empreses tecnològiques ja no poden confiar exclusivament que el mercat premiï qualsevol augment de la despesa destinada a la intel·ligència artificial. Cada vegada serà més important demostrar quins ingressos genera aquesta despesa, quant capital addicional necessita i quan es pot convertir en flux de caixa.
La Reserva Federal ja no es troba on molts inversors esperaven
El segon focus de tensió és a Washington, encara que no a la Casa Blanca.
La Reserva Federal s’enfronta a una situació que complica considerablement les decisions de política monetària. L’economia nord-americana manté una activitat relativament sòlida, mentre que la inflació continua per sobre del seu objectiu del 2 % i mostra senyals d’estendre’s a un conjunt més ampli de béns i serveis.
A l’octubre, el banc central va mantenir el tipus d’interès de referència en una forquilla del 3,75 % al 4 %, després d’haver-lo apujat al setembre. La decisió va permetre observar com evolucionaven els preus i l’activitat abans d’introduir nous canvis.
Christopher Waller, membre de la Junta de Governadors de la Fed, va manifestar el 10 de novembre la seva intenció de donar suport, com a mínim, a una pujada d’un quart de punt percentual al desembre. Altres responsables han plantejat la possibilitat d’actuar amb més rapidesa si la inflació continua sorprenent a l’alça.
La pròxima reunió del Comitè Federal de Mercat Obert està prevista per als dies 8 i 9 de desembre. Serà un dels esdeveniments decisius de les darreres setmanes de l’any, tot i que l’evolució posterior dels mercats dependrà tant de la decisió sobre els tipus com del missatge que l’acompanyi.
Si manté una política massa restrictiva durant massa temps, pot frenar la inversió, encarir el crèdit i afeblir l’activitat econòmica. Si relaxa les condicions abans que la inflació estigui controlada, corre el risc de permetre que les pujades de preus es consolidin.
Michelle Bowman, vicepresidenta de Supervisió de la Reserva Federal, va explicar el 10 de novembre que la millora del mercat laboral i la persistència de la inflació l’havien portat a prestar més atenció al segon risc. També va assenyalar que les condicions financeres s’havien endurit recentment a causa de la caiguda de les accions, l’augment dels tipus d’interès privats i la fortalesa del dòlar.
Els inversors acostumen a celebrar els senyals de fortalesa econòmica perquè suggereixen uns ingressos i uns beneficis empresarials més elevats. Però quan la inflació es manté alta, aquestes mateixes dades poden reforçar la possibilitat de noves pujades dels tipus d’interès.
Una economia que creix més del que s’esperava pot provocar una caiguda de la borsa si el mercat interpreta que aquest creixement obligarà la Fed a mantenir els diners cars durant més temps.
La inflació ja no es pot explicar únicament pel petroli
La guerra a l’Orient Mitjà i la crisi de l’estret d’Ormuz han introduït una pressió considerable sobre els mercats energètics. L’encariment del petroli i les dificultats logístiques es traslladen a nombrosos sectors, des del transport fins a la producció industrial.
Però reduir el repunt de la inflació nord-americana al preu del cru seria insuficient. Les darreres dades mostren augments de preus que s’estenen més enllà de l’energia. L’informe d’octubre va recollir pressions en els serveis i els béns de consum, fet que ha alimentat el temor que l’episodi inflacionista sigui més persistent del que s’havia previst.
Un encariment puntual de l’energia pot elevar temporalment l’índex de preus. Si després el petroli retrocedeix i la resta de l’economia no incorpora aquest augment als seus costos i salaris, la inflació es pot moderar. El problema apareix quan l’increment inicial es transmet a altres activitats, modifica les expectatives d’empreses i consumidors o coincideix amb noves fonts de pressió.
La inversió en intel·ligència artificial n’és una. Construir centres de dades exigeix grans quantitats d’equipament, energia, sòl, materials i capacitat de connexió elèctrica. Si la demanda creix més ràpidament que l’oferta disponible, els preus d’aquests recursos poden augmentar.
Bowman va assenyalar que els aranzels, l’energia i les pressions associades a la inversió en intel·ligència artificial havien contribuït de manera significativa a mantenir la inflació subjacent per sobre de l’objectiu. També va plantejar que l’adopció de la IA podria elevar la productivitat i reduir els costos en el futur.
La mateixa tecnologia pot exercir pressions inflacionistes durant la seva construcció i desinflacionistes durant la seva utilització. El que no està clar és quant durarà cadascuna d’aquestes fases.
No n’hi ha prou amb comprar tecnologia per esdevenir més productiu. Cal reorganitzar tasques, formar treballadors, adaptar sistemes i comprovar que l’estalvi obtingut supera els costos d’implantació.
El risc que la tecnologia i els tipus d’interès es retroalimentin
Fins fa poc, la intel·ligència artificial i la política monetària es podien analitzar com dues històries relativament separades. La primera prometia beneficis empresarials i creixement. La segona determinava el cost dels diners i l’atractiu dels diferents actius financers.
Ara totes dues estan cada vegada més connectades. Les inversions en intel·ligència artificial poden augmentar la demanda d’energia, equipament i finançament. Si contribueixen a mantenir la inflació elevada, la Reserva Federal pot veure’s obligada a sostenir uns tipus més alts. I aquests tipus encareixen precisament els projectes tecnològics la rendibilitat dels quals depèn d’ingressos futurs.
Es produeix així una relació incòmoda: la inversió que impulsa el creixement també pot contribuir a les condicions financeres que dificulten sostenir-la.
Això no significa que existeixi un cercle viciós inevitable. Moltes companyies disposen de recursos propis importants i no depenen exclusivament del deute. A més, una millora real de la productivitat pot elevar els beneficis i compensar una part dels costos financers.
Però la vulnerabilitat augmenta quan les valoracions borsàries incorporen expectatives molt exigents. El preu d’una acció reflecteix, entre altres coses, els beneficis que s’espera obtenir en el futur. Quan pugen els tipus d’interès utilitzats per valorar aquests ingressos, el seu valor actual pot reduir-se.
El mercat no necessita concloure que una empresa hagi de fracassar per reduir-ne significativament la valoració. Pot ser suficient considerar que els seus beneficis arribaran més tard, que necessitarà més inversió o que el cost del capital serà més elevat.
Wall Street descobreix que no totes les bones notícies són bones per a les seves accions
La volatilitat del novembre té un component econòmic, però també un d’expectatives.
Durant els períodes d’optimisme, els mercats tendeixen a interpretar les dades de manera favorable. Un creixement elevat significa més beneficis. Una inflació moderada significa tipus més baixos. Una inversió tecnològica creixent significa noves oportunitats.
Quan canvia el sentiment, aquestes relacions deixen de funcionar amb la mateixa facilitat. Una bona dada d’activitat pot reforçar l’expectativa d’una pujada dels tipus d’interès. Un augment de la despesa tecnològica pot despertar dubtes sobre la seva rendibilitat. Una caiguda del petroli pot alleujar les perspectives d’inflació i, alhora, interpretar-se com un senyal de menor demanda.
Una mateixa dada admet conseqüències diferents segons el context. Els preus financers incorporen expectatives sobre el futur, no únicament informació sobre el present. Una notícia pot ser positiva en termes absoluts i decebedora si el mercat n’esperava una de encara millor.
La dificultat augmenta quan les posicions d’inversió estan molt concentrades. Si un conjunt reduït de grans empreses representa una part important del comportament dels índexs, una correcció en les seves valoracions es pot traslladar al mercat general, fins i tot si moltes altres companyies mantenen perspectives relativament estables.
Aquesta concentració no demostra que existeixi una bombolla. Però sí que pot amplificar els moviments quan els inversors modifiquen les seves expectatives al mateix temps.
El mercat de bons torna a tenir alguna cosa a dir
Durant els períodes de tipus d’interès molt baixos, una part important de l’atractiu de les accions provenia de l’escassetat d’alternatives amb rendiments significatius. Aquest context ha canviat.
Quan la rendibilitat del deute públic nord-americà augmenta, els inversors poden obtenir ingressos més elevats d’actius que, en termes generals, presenten menys risc de crèdit que les accions empresarials.
La comparació no és automàtica. Els bons també poden perdre valor quan pugen els tipus i la seva rendibilitat real depèn de la inflació. Però l’augment dels rendiments modifica les decisions d’assignació de capital.
Després de la publicació de la dada d’inflació d’octubre, la rendibilitat del bo nord-americà a deu anys es va situar al voltant del 4,99 %. El moviment va afegir pressió a les cotitzacions borsàries i als sectors més sensibles al cost del finançament.
L’efecte va molt més enllà de Wall Street. Els tipus d’interès del deute públic nord-americà influeixen sobre les condicions financeres internacionals, el cost de finançament d’empreses i governs i la valoració d’actius en altres mercats.
Per als països emergents i les empreses endeutades en dòlars, aquest escenari pot resultar especialment exigent. El mercat de bons es converteix així en una peça central del tancament de l’any.
Europa no n’està al marge, tot i que els seus problemes siguin diferents
El debat acostuma a centrar-se en els Estats Units perquè és allà on es concentren les grans empreses tecnològiques i perquè les decisions de la Reserva Federal tenen efectes globals. Però els mercats europeus també estan exposats a aquestes tensions.
La primera via és financera. Les grans borses mantenen vincles estrets i els canvis en la predisposició internacional al risc es poden traslladar ràpidament entre regions.
La segona és econòmica. Les empreses europees depenen de les condicions de finançament, del comerç internacional i dels preus energètics. Una inflació nord-americana persistent pot influir sobre el dòlar, els fluxos de capital i les decisions d’inversió.
La tercera té a veure amb la intel·ligència artificial. Europa participa en la cadena tecnològica a través d’empreses industrials, proveïdors d’equipament, infraestructura energètica, serveis digitals i fabricants especialitzats.
Per a Espanya, a més, hi ha una dimensió especialment rellevant: el cost del finançament i el seu efecte sobre la inversió i l’habitatge. Les decisions de la Reserva Federal no determinen directament els tipus hipotecaris espanyols, que depenen de les condicions monetàries i financeres europees. Però una pertorbació internacional important pot influir sobre els mercats de deute, la confiança empresarial i la disponibilitat de crèdit.
La por no és un indicador econòmic, però canvia el comportament
Parlar de por als mercats pot semblar una concessió al llenguatge dels titulars. Les borses no senten emocions. Les persones que hi prenen decisions, sí.
L’aversió al risc influeix en quant estan disposats a pagar els inversors per un actiu, quines pèrdues toleren i amb quina rapidesa reaccionen davant d’una notícia inesperada.
Quan augmenta la incertesa, es pot reduir l’interès per les inversions els beneficis de les quals depenen d’escenaris molt favorables. També creix l’atenció a la liquiditat, la qualitat del balanç i la capacitat de les empreses per finançar-se sense dependre contínuament de nous recursos.
L’índex VIX, utilitzat habitualment com a referència de la volatilitat esperada de l’S&P 500 a curt termini, va assolir a començaments de novembre nivells que no s’havien vist en aproximadament set mesos. És un senyal d’una demanda més elevada de protecció davant dels moviments borsaris, tot i que no permet predir per si sol la direcció futura del mercat.
Una volatilitat elevada no implica necessàriament que les accions hagin de continuar caient. Indica que el mercat està assignant més importància a moviments amplis dels preus.
La por també pot generar efectes econòmics reals. Si les empreses perceben que finançar-se serà més car o que les seves accions estan perdent valor, poden revisar projectes d’inversió. Si les llars observen una caiguda important del seu patrimoni financer, algunes poden moderar el consum.
El desembre serà una prova d’expectatives
La reunió de la Reserva Federal dels dies 8 i 9 de desembre concentra bona part de l’atenció del mercat. Però reduir el final de l’any a una única decisió sobre els tipus seria quedar-se només amb una part del problema.
També seran importants l’evolució dels preus, la situació de l’ocupació, els senyals d’inversió empresarial i la capacitat de les grans tecnològiques per justificar els seus plans de despesa.
Si la inflació comença a moderar-se i l’activitat manté un creixement raonable, es podria reduir la pressió sobre la Fed i millorar la percepció del risc. Si els preus continuen sorprenent a l’alça, el banc central tindria menys marge per adoptar una política monetària més flexible.
També existeix un escenari més complicat: que la inversió tecnològica es desacceleri amb força mentre la inflació es manté elevada per factors energètics o d’oferta. En aquest cas, el banc central s’enfrontaria a una combinació de menor dinamisme i uns preus encara resistents.
Són escenaris, no prediccions. La informació disponible no permet assignar-los probabilitats fiables sense un model explícit i uns supòsits que podrien canviar ràpidament.
La veritable prova comença quan s’acaba la paciència
Els mercats fa anys que intenten anticipar el valor econòmic de la intel·ligència artificial. Durant aquest temps, la promesa tecnològica ha conviscut amb una enorme disponibilitat de capital, expectatives de creixement i una considerable predisposició a finançar projectes els resultats dels quals trigaran a conèixer-se.
Ara el context és menys favorable. La inflació nord-americana s’ha accelerat, la Reserva Federal contempla noves pujades dels tipus d’interès i les valoracions tecnològiques estan sotmeses a un escrutini més exigent. La guerra a l’Orient Mitjà afegeix incertesa sobre els costos energètics i les rutes comercials.
No hi ha cap raó suficient per concloure que l’expansió de la IA s’hagi acabat ni que els mercats estiguin condemnats a una caiguda prolongada. L’economia nord-americana continua mostrant capacitat de creixement i la inversió tecnològica pot produir millores reals de productivitat.
Però tampoc no hi ha motius per suposar que les cotitzacions hagin de continuar augmentant simplement perquè la tecnologia tingui un futur prometedor.
La diferència entre una gran transformació econòmica i una bona inversió financera acostuma a descobrir-se quan els beneficis comencen a comparar-se amb els diners gastats per obtenir-los.
Durant les pròximes setmanes, Wall Street haurà d’afrontar aquesta comparació mentre intenta anticipar les decisions d’una Reserva Federal que ja no pot donar per controlada la inflació.
Durant molt de temps, la pregunta dominant va ser quant podria guanyar l’economia amb la intel·ligència artificial. Ara comença a imposar-se’n una altra, menys espectacular i probablement més important per als inversors: quant estan disposats a pagar avui per uns beneficis que encara han d’arribar.











Comentaris