El nou mapa geopolític del Pròxim Orient: un tauler en transformació

Pròxim Orient travessa una reconfiguració geopolítica d’ampli abast després del col·lapse del denominat Eix de la Resistència, encapçalat per l’Iran i sostingut per Síria, Hezbollah, Hamàs i els hutis al Iemen. La caiguda del règim de Baixar al-Àssad a Damasc, que fins ara funcionava com a peça logística clau per a Teheran, ha debilitat de manera significativa la influència iraniana a la regió i ha obligat els seus aliats a replegar posicions. Hezbollah ha reduït la seva presència al sud del Líban, mentre que Síria ja no opera com a corredor militar estratègic cap al Mediterrani.

En paral·lel, Israel ha consolidat un paper sense precedents com a potència operativa regional. Amb operacions simultànies a Gaza, incursions al sud del Líban, atacs a posicions al Iemen i accions directes a Síria, l’Estat israelià s’ha afirmat com a actor central, sense que existeixi fins ara una resposta coordinada per part dels països àrabs. Aquest ascens, tanmateix, va acompanyat d’una ferma negativa a acceptar la creació d’un Estat palestí o a retirar-se de les zones ocupades a Síria, tal com ha reiterat recentment el govern de Tel-Aviv.

Alhora, emergeixen noves aliances i corredors estratègics que reconfiguren les dinàmiques de poder. L’Indo-Abrahamic Alliance (I2U2), integrat per l’Índia, Israel, els Emirats Àrabs Units i els Estats Units, busca articular un bloc de cooperació en seguretat i tecnologia, mentre que el Corredor Econòmic Índia–Pròxim Orient–Europa (IMEC) projecta una ruta de connectivitat que uniria els ports indis amb Europa a través de l’Aràbia Saudita i els Emirats, situant Israel com a node logístic fonamental.

Els equilibris regionals també es veuen influïts per les aspiracions de Turquia, Qatar i l’Aràbia Saudita. Ankara manté una política dual, amb capacitat de mediació tant cap a Rússia com cap a Occident, alhora que reforça la seva posició al nord de Síria. Qatar s’ha consolidat com a mediador diplomàtic clau, mentre que Riad, tot i que busca preservar el seu lideratge en el món àrab i contenir la influència iraniana, ha frenat la plena normalització de relacions amb Israel davant la negativa israeliana de reconèixer un Estat palestí.

En el pla global, l’ampliació dels BRICS amb la incorporació de l’Iran, Egipte i els Emirats Àrabs Units confirma el gir cap a un escenari multipolar en què el Pròxim Orient adquireix un pes creixent. Rússia, per la seva banda, reforça els seus vincles energètics i militars amb Teheran, mentre que Washington trasllada part del seu focus estratègic a l’Indo-Pacífic, delegant més responsabilitat als seus aliats regionals.

En conclusió, el Pròxim Orient viu un moment de redefinició estratègica: el declivi de l’Eix de la Resistència, el protagonisme militar israelià i la irrupció de noves aliances econòmiques i polítiques estan configurant un tauler multipolar més dinàmic i inestable, en què cada actor busca assegurar el seu espai enmig de la fragmentació de l’ordre regional tradicional.