El pacte sobre Gibraltar

L’11 de juny de 2025, durant una reunió a Brussel·les, es va signar un acord sobre Gibraltar entre el comissari europeu Maros Sefcovic, el ministre espanyol José Manuel Álvarez, el ministre britànic David Lammy i el ministre principal de Gibraltar, Fabián Picardo.

Aquest pacte entre Gibraltar i Espanya representa el tancament d’un dels últims grans assumptes del Brexit a la regió, eliminant barreres, coordinant la fiscalitat i reforçant la cooperació trilateral. Preserva la sobirania britànica, però obre una nova etapa d’integració funcional amb Espanya i la Unió Europea.

Què inclou aquest acord?L’acord de Gibraltar integra diversos punts:

El primer és l’eliminació de la tanca (“la Verja”), és a dir, es deroguen tots els controls terrestres entre Gibraltar i La Línea (Espanya), fet que facilita el pas diari d’unes 15.000 persones.

S’implantarà un sistema dual de controls al port i a l’aeroport que consisteix en què Espanya (espai Schengen) custodia l’accés a l’espai Schengen, mentre que el Regne Unit/Gibraltar mantenen els seus controls d’immigració i d’ordre públic.

Es produeix una integració entre Schengen i la Unió Duanera, cosa que significa que Gibraltar s’incorpora de facto a l’espai Schengen i avança cap a una unió duanera amb la UE; això suposa agilitzar el comerç de mercaderies.

Pel que fa a la qüestió de la fiscalitat i els impostos indirectes, s’han acordat nous principis sobre fiscalitat (impostos sobre el tabac, convergència tributària, etc.), evitant les distorsions o l’anomenat dumping (pràctica comercial que consisteix a exportar productes a un preu inferior al del mercat intern del país d’origen o fins i tot per sota del cost de producció).

Es produeix entre els dos protagonistes del tractat una cooperació ampliada, ja que el pacte inclou visats, justícia, control policial, ocupació, medi ambient, ajudes estatals, blanqueig de capitals, transport i cohesió regional.

Pel que fa a la sobirania, el Regne Unit preserva la sobirania sobre Gibraltar, tot i que accepta la presència espanyola en certs punts d’entrada, com la part destinada a l’espai Schengen. Espanya manté formalment la seva reclamació sobre Gibraltar i l’istme, tot i qualificar l’actual tanca com una zona en disputa i no com una frontera internacional. Sembla que Espanya ha apostat per una estratègia pragmàtica: prioritzar la normalització funcional i el desenvolupament econòmic del Camp de Gibraltar abans que insistir en la qüestió de la sobirania.

Amb aquest pacte es busca una estabilitat legal i econòmica per als treballadors transfronterers, residents tant a la regió espanyola com a Gibraltar.

El nou govern laborista britànic destaca la reconstrucció dels llaços europeus; tanmateix, sectors conservadors han criticat el que consideren una cessió. A Espanya, per la seva banda, les crítiques s’han centrat en la manca d’informació.

Aquest acord polític haurà de plasmar-se primer en un text jurídic definitiu que superi els processos de ratificació als parlaments d’Espanya, del Regne Unit i del mateix Gibraltar, així com a la Unió Europea, de manera que encara ens trobem a l’inici del camí.

El pacte s’interpreta com una aposta per construir “una àrea de prosperitat compartida”, on la Unió Europea juga un paper central i podria establir les bases per a solucions cosmopolites al vell conflicte de la sobirania. Des de Brussel·les, aquest acord s’interpreta com una victòria per a la UE, que demostra així la seva capacitat per arbitrar i generar solucions innovadores en contextos post-Brexit.

En conclusió, el pacte sobre Gibraltar sembla oferir una combinació de guanys diplomàtics, seguretat jurídica i oportunitats econòmiques, especialment per a l’Espanya fronterera. Tot i això, encara que es prioritza la cooperació funcional, el conflicte de sobirania no queda resolt, i resta latent per a debats futurs.