Gaza: entre bombes, governs i pobles per què la solució exigeix deslegitimar la violència als dos bàndols

La realitat fràgil i tràgica de Gaza ja no és només una sèrie de titulars: és una catàstrofe humanitària amb milers de morts, hospitals a la vora del col·lapse i corredors d'ajuda tancats. Les últimes setmanes l'ofensiva israeliana ha causat nombroses víctimes i agreujat una crisi alimentària i sanitària al nord de la Franja; el tancament de rutes de subministrament ha reduït dràsticament els lliuraments dajuda.

Davant d'aquest escenari cal mantenir una mirada doblement exigent: d'una banda, jutjar les decisions i les responsabilitats dels governs; de l'altra, reconèixer la distinció entre aquests governs i les poblacions civils que en pateixen les conseqüències directes. Confondre pobles amb governs facilita la lògica de la venjança i legítima narratives que acaben justificant més violència. Dir-ho clar no és neutralitat: és un requisit moral i pràctic si el que es pretén és recuperar algun espai per a la política i la negociació.

Les accions d'Israel: responsabilitat estatal i qüestionaments legals i morals

L'Estat d'Israel actua sota el que declara una lògica de seguretat destruir capacitats de Hamàs, rescatar ostatges però aquestes operacions es produeixen en una realitat urbana densament poblada. Informes i anàlisi indiquen nivells molt alts de mortalitat civil i el col·lapse de serveis bàsics; les institucions internacionals han alertat repetidament sobre el risc de fam i el mal a la infraestructura humanitària. Aquestes constatacions obliguen a examinar amb rigor la proporcionalitat, la distinció i les mesures de mitigació que exigeix el dret internacional humanitari.

Criticar un govern per decisions militars no equival a negar el dret dels seus ciutadans a viure segurs. Israel, com qualsevol Estat, té el deure de protegir la seva població davant d'atacs; però aquest deure no eximeix de l'obligació també legal de minimitzar danys a civils i garantir l'accés efectiu de l'ajut humanitari.

Les accions del govern palestí a Gaza: el problema del poder i de les tàctiques

El govern de facto a Gaza i les estructures armades que hi operen han comès actes que van precipitar aquesta guerra i han estat responsables d'atacs contra civils israelians. A més, les pràctiques militars i l'ús de l'espai urbà per grups armats compliquen la protecció de civils i creen obligacions diferents per a totes les parts. No admetre això seria ignorar la realitat que, en bona mesura, explica la dinàmica del conflicte.

Tot i això, responsabilitzar les autoritats i les milícies no s'ha de traduir a culpabilitzar col·lectivament la població palestina. Milions de persones a Gaza són civils atrapats en una espiral de violència, desplaçament i privació.

Tractar 'els pobles' com a actors unitaris i, pitjor encara, com a còmplices col·lectius és l'avantsala de la deshumanització i de polítiques que legitimen càstigs col·lectius. Alhora, no separar amb claredat els actes d'un govern o una organització armada de la seva societat soscava la possibilitat de construir sumes socials que pressionin alternatives polítiques.

La distinció és estratègica: es tracta d'obrir esquerdes en la legitimitat de les decisions violentes sense convertir societats senceres en objectius morals o militars. Només des d?aquesta esquerda poden néixer corrents socials que demanin aturar l?escalada i negociar.

Mobilitzar els pobles però no per a la violència, sinó per a la deslegitimació no violenta

Si l?objectiu real és forçar una taula de negociació amb garanties mínimes, la palanca més potent avui no és militar ni únicament diplomàtica: és social. Milions de persones a banda i banda pateixen, però també poden, en diferents graus, exercir pressió sobre els seus governants quan s'organitzen, protesten, boicotegen polítiques, denuncien, construeixen narratives alternatives i sol·liciten mediacions internacionals creïbles.

Aquesta mobilització ha de subratllar-se com a no violenta i orientada a la deslegitimació política de decisions que perpetuen la guerra: manifestacions massives, vagues civils, boicots selectius a polítiques o productes vinculats a decisions específiques, campanyes de desobediència civil de caràcter ètic i apel·lacions a tribunals i institucions internacionals. Aquestes tàctiques, utilitzades amb prudència i respecte pels drets humans, són les que han forçat canvis reals en altres conflictes moderns.

Important: demanar als pobles que es mobilitzin no és demanar que assumeixin les culpes dels seus governs ni que es converteixin en actors de represàlia. És demanar-los que, col·lectivament i des de la no-violència, retirin el consentiment social que permet la continuïtat de polítiques militars indiscriminades.

Trencar el cercle de victimització i demonització

No es tracta de mobilitzar-se només contra una de les parts, que aleshores és la més forta. L'objectivitat exigeix reconèixer que la victimització d'una banda i la demonització de l'altra, defugint els fets passats per tots dos i posant a la balança comptes esbiaixats, només condueix a l'enroc de posicions ia la negativa a escoltar. Mentre el relat continuï construint-se en termes de culpa absoluta davant d'innocència absoluta, cap negociació serà viable.

La pressió social ha d'actuar com a correctiu d'aquesta narrativa: mostrar que tant israelians com palestins pateixen, que tots dos han vist les seves comunitats copejades per la violència i que, si els pobles no exigeixen als seus dirigents una sortida política, la dinàmica bèl·lica continuarà perpetuant-se.

Només quan israelians i palestins, des de les seves societats civils, retirin la legitimitat a la violència dels seus governs i estructures armades respectius, es podrà obrir espai a un procés de negociació real. Deslegitimació social + pressió internacional + mediació imparcial és l'única fórmula, lenta però possible, per transformar la tragèdia en oportunitat de pau.