Iran i el possible final d’un cicle polític

L’Iran travessa un dels moments més delicats de la seva història recent, marcat per una acumulació de tensions polítiques, econòmiques i socials que han reobert el debat sobre un possible final de cicle del model instaurat després de la Revolució Islàmica de 1979. Sense que existeixi encara un desenllaç clar, els esdeveniments actuals apunten a una fase de desgast estructural que podria derivar en una transformació profunda del sistema o en una etapa prolongada d’inestabilitat.

En l’àmbit intern, la crisi econòmica actua com un dels principals detonants del descontentament social. La combinació d’una inflació persistent, la devaluació de la moneda, la caiguda del poder adquisitiu i uns nivells elevats d’atur ha deteriorat de manera significativa les condicions de vida d’amplis sectors de la població. Aquest deteriorament no és conjuntural, sinó el resultat de sancions internacionals prolongades, l’aïllament financer, problemes de gestió i un model econòmic altament dependent dels ingressos energètics, cada vegada menys eficients per sostenir l’Estat.

La pressió social s’ha manifestat en protestes recurrents i cada cop més àmplies, impulsades especialment per una població jove que no s’identifica amb els valors ideològics fundacionals del règim. Aquest factor generacional és clau: una majoria dels ciutadans iranians va néixer després de la revolució i percep el sistema polític com incapaç d’oferir oportunitats, llibertats i estabilitat. La resposta de l’Estat, basada fonamentalment en el control, la repressió i l’enfortiment de l’aparell de seguretat, ha permès contenir els esclats, però a costa d’erosionar encara més la legitimitat interna.

A nivell polític, l’Iran també s’enfronta a un problema d’esgotament institucional. El model de poder, altament centralitzat i dominat per estructures religioses i militars, mostra dificultats creixents per adaptar-se a una societat més connectada, educada i conscient de les dinàmiques globals. La manca de mecanismes efectius de renovació política i de canals de participació real reforça la percepció d’estancament i contribueix a la sensació que el sistema ha entrat en una fase terminal o, si més no, de profunda revisió.

El context internacional agreuja aquesta situació. L’Iran es troba sotmès a fortes pressions externes derivades del seu programa nuclear, les seves aliances regionals i la seva confrontació estratègica amb els Estats Units i els seus aliats. Les sancions limiten el marge econòmic del país i dificulten qualsevol intent de recuperació sostinguda, mentre que les tensions geopolítiques augmenten el risc d’incidents militars que podrien tenir conseqüències imprevisibles tant dins com fora de la regió.

Al mateix temps, aquestes pressions externes són utilitzades pel règim com a argument per reforçar el discurs nacionalista i justificar el tancament polític intern.

Parlar d’un «final de cicle» no implica necessàriament un col·lapse immediat del sistema. L’Iran compta amb un aparell de seguretat sòlid, una estructura estatal resilient i xarxes de poder econòmic i militar que han demostrat capacitat per sobreviure a crisis anteriors. A més, l’oposició interna manca d’una direcció unificada i d’un projecte polític consensuat que pugui canalitzar el descontentament social cap a una transició ordenada. Això fa més probable un procés prolongat de tensió i ajustos parcials que no pas una ruptura abrupta.

Tanmateix, el concepte de final de cicle resulta útil per descriure un moment històric en què les bases polítiques, econòmiques i socials del sistema vigent estan sent qüestionades simultàniament. L’Iran s’enfronta a una cruïlla estratègica: reformar el seu model per adaptar-se a una nova realitat interna i externa, o continuar gestionant les crisis mitjançant el control i la coerció, amb el risc d’aprofundir el desgast de l’Estat.

En conclusió, l’Iran no viu una crisi aïllada, sinó un procés acumulatiu que podria marcar l’inici d’una transformació històrica. El desenllaç continua obert, però els senyals d’esgotament estructural són evidents. El possible final d’aquest cicle polític tindrà implicacions no només per al futur del país, sinó també per a l’estabilitat de l’Orient Mitjà i l’equilibri geopolític global en els propers anys.