MENA i contracte social: sostenibilitat de l’Estat del benestar en un context de tensions identitàries

L’augment sostingut de l’arribada de menors estrangers no acompanyats (MENA) a diversos països europeus ha deixat de ser un fenomen estrictament vinculat a polítiques migratòries i humanitàries per convertir-se en un eix estructurant dels debats contemporanis sobre identitat nacional, redistribució de recursos i legitimitat política. A Espanya, França, Alemanya i Suècia, aquest fenomen ha adquirit visibilitat pública i càrrega política en un moment de fragilitat dels consensos democràtics i de pressió sobre els sistemes de benestar. La qüestió no és únicament operativa quants menors arriben o com es gestionen, sinó profundament estructural: quin tipus de contracte social permet sostenir polítiques de protecció universal en societats creixentment diverses i polaritzades.

Els Estats del benestar europeus es van construir sobre la base d’un pacte implícit de solidaritat, en el qual els membres d’una comunitat política acorden contribuir fiscalment a un sistema que redistribueix recursos i garanteix drets socials bàsics. La legitimitat d’aquest sistema depèn tant de la seva sostenibilitat econòmica com de la seva acceptació social. L’arribada de MENA interpel·la aquest equilibri, ja que la protecció de la infància no acompanyada no és una opció política, sinó una obligació legal i moral derivada de compromisos internacionals i marcs constitucionals. Tanmateix, l’impacte sobre la percepció pública és considerable: una part significativa de la població interpreta l’atenció prioritària als menors migrants com un desajust en la distribució de recursos, especialment en contextos de precarietat social interna. El desafiament central no és tècnic, sinó de legitimitat. Quan els ciutadans perceben que el sistema deixa de protegir de manera justa, la confiança en el contracte social es deteriora, fins i tot encara que les dades objectives indiquin el contrari.

Hi ha una tensió estructural entre el caràcter universal dels drets fonamentals i la percepció ciutadana que la solidaritat ha d’estar vinculada a la pertinença comunitària. La gestió de MENA exposa aquest dilema amb claredat: d’una banda, l’Estat ha de garantir drets bàsics sense discriminació; de l’altra, ha de sostenir la confiança de la seva població per mantenir el consens fiscal i polític que fa possible la redistribució. L’experiència recent mostra que, en absència de narratives públiques clares i d’una comunicació institucional eficaç, s’amplifica la sensació de competència per recursos limitats habitatge, salut, educació, ajudes socials. Aquest fenomen és capitalitzat per formacions polítiques populistes que no discuteixen obertament els drets, però instrumentalitzen la percepció d’agravi per erosionar el consens social.

La sobreexposició mediàtica d’incidents aïllats, unida a la manca de contextualització, ha contribuït a consolidar marcs discursius que presenten la presència de MENA com un risc més que com un desafiament de gestió pública. Aquesta narrativa no reflecteix la realitat estadística, però influeix de manera directa en la legitimitat política de l’Estat del benestar. El fenomen no pot entendre’s només com una qüestió migratòria: és un camp de disputa narrativa que revela tensions més àmplies entre obertura i replegament identitari, solidaritat i exclusió, universalisme i comunitarisme.

La resposta política eficaç no passa per negar les tensions ni per assumir solucions simplistes. El que està en joc és la capacitat d’actualitzar el contracte social europeu per preservar la seva legitimitat en un context de diversitat estructural. Algunes línies d’actuació prioritàries inclouen la transparència institucional i la pedagogia pública, comunicant de manera clara i verificable la magnitud real del fenomen, els recursos destinats i els seus resultats per reduir el marge de desinformació i enfortir la confiança; la inversió primerenca en integració, ja que l’evidència comparada mostra que la integració efectiva a través de l’educació, l’acompanyament lingüístic i la mediació comunitària redueix significativament els costos futurs en termes socials i fiscals; l’establiment de mecanismes de coresponsabilitat europea, atès que la gestió de MENA no pot recaure de manera desproporcionada sobre uns pocs Estats membres, sent la solidaritat efectiva a escala europea una condició per preservar l’estabilitat política interna; i l’enfortiment de vincles comunitaris mitjançant polítiques que facilitin la interacció entre població local i joves migrants, reduint la distància simbòlica entre “ells” i “nosaltres” i mitigant tensions identitàries.

La gestió del fenomen MENA no és un assumpte aïllat de política migratòria, sinó un indicador sensible de la resiliència de l’Estat del benestar en societats democràtiques. Un sistema percebut com a just i eficient reforça la legitimitat de les institucions, mentre que un sistema percebut com a arbitrari o desequilibrat alimenta la fragmentació política i la polarització. En aquest sentit, el debat al voltant de MENA funciona com un mirall que revela no només la magnitud del repte migratori, sinó també la solidesa o fragilitat del consens social entorn de la redistribució i la pertinença.

El contracte social europeu va ser dissenyat en un context històric de relativa homogeneïtat social i estabilitat econòmica. El present exigeix un pacte més flexible i deliberat, capaç d’integrar la diversitat sense erosionar la cohesió. La protecció de menors estrangers no acompanyats ha de ser abordada com una qüestió estructural de governança democràtica i no únicament com un problema operatiu. La clau no rau a contraposar drets i seguretat, sinó a articular polítiques i narratives que enforteixin la confiança ciutadana en la capacitat de l’Estat per gestionar la complexitat amb justícia i eficàcia. La manera com Europa afronti aquest desafiament serà determinant per a la sostenibilitat política de l’Estat del benestar i per a la renovació d’un contracte social que, lluny de desaparèixer, ha d’evolucionar.