Què és el “Gran Israel” de Netanyahu?

El concepte del “Gran Israel” ha tornat a ocupar titulars en la política internacional després de les recents declaracions de Benjamin Netanyahu, primer ministre d’Israel, qui es va referir a aquest projecte com una “missió històrica i espiritual”. Per comprendre l’abast d’aquestes paraules i el seu impacte a la regió, cal revisar l’origen de la idea, la seva interpretació actual i les conseqüències que comporta.

Històricament, el terme “Gran Israel” (en anglès, Greater Israel) prové d’interpretacions bíbliques, particularment d’un passatge del Gènesi que descriu la terra promesa als descendents d’Abraham com el territori comprès “des del riu d’Egipte fins a l’Eufrates”. Al llarg del segle XX, aquesta visió va transcendir del pla religiós al polític. Durant la Guerra dels Sis Dies de 1967, Israel va ocupar àmplies zones com Cisjordània, Gaza, el Sinaí i els Alts del Golan, cosa que va reavivar en certs sectors la idea d’ampliar les seves fronteres més enllà dels límits reconeguts internacionalment.

Actualment, el concepte ha estat recuperat per corrents ultranacionalistes dins d’Israel, algunes de les quals l’interpreten com un projecte que abarcaría no només els territoris palestins ocupats, sinó també parts de països veïns com Jordània, el Líban, Síria, Egipte i fins i tot zones d’Iraq i l’Aràbia Saudita. Netanyahu, en alinear-se amb aquesta visió, es col·loca en sintonia amb figures del seu govern com Bezalel Smotrich, ministre de Finances, que en més d’una ocasió ha mostrat mapes d’un Israel expandit fins a Damasc, generant gran preocupació a la comunitat internacional.

Les declaracions del primer ministre han tingut un ressò immediat al món àrab. Països com Jordània, Egipte i Iraq, així com la Lliga Àrab, han denunciat aquestes postures com una amenaça directa a la sobirania regional i un obstacle insalvable per a la pau al Pròxim Orient. La indignació no és menor: acceptar un “Gran Israel” significaria renunciar a la possibilitat d’un Estat palestí independent, ja de per si debilitat per l’expansió constant de colònies i plans urbanístics com el de la zona E1, que fragmenten Cisjordània i fan inviable la seva continuïtat territorial.

En el pla intern, la visió de Netanyahu no està exempta de crítiques. Analistes i sectors de l’oposició assenyalen que més que un pla polític concret, es tracta d’un discurs ideològic destinat a enfortir la seva base de suport entre votants ultrareligiosos i nacionalistes. Des d’aquesta òptica, el “Gran Israel” és més una narrativa mobilitzadora que un projecte factible, ja que implicaria xocs directes amb països veïns, tensions amb aliats internacionals i un cost polític i militar d’enormes dimensions.

No obstant això, fins i tot com a retòrica, els seus efectes són palpables. En legitimar un ideari expansionista, es reforça la política de fets consumats sobre el terreny: noves colònies, enderrocament d’habitatges palestins i annexions de facto que redueixen cada vegada més les possibilitats d’una solució basada en dos Estats. En aquest sentit, la idea del “Gran Israel” no només es projecta com un somni nacionalista, sinó també com una eina de poder amb conseqüències directes sobre milions de persones.

En conclusió, el “Gran Israel” de Netanyahu representa la convergència entre religió, ideologia i política, un concepte que ressona en la identitat històrica d’Israel però que xoca de ple amb la realitat geopolítica contemporània. Més enllà de si es tracta d’un projecte assolible o d’una declaració simbòlica, els seus efectes ja es perceben sobre el terreny, on la pau s’allunya i la tensió es multiplica. El debat sobre el “Gran Israel” no és només una discussió sobre mapes i fronteres: és un reflex de com les visions del passat continuen modelant els conflictes del present al Pròxim Orient.