Una veu entre dues terres: la força d’una ucraïnesa en temps de guerra

Una veu entre dues terres: la força d’una ucraïnesa en temps de guerra

En un petit racó de la Costa Brava, lluny de les bombes, dels talls de llum i de les alarmes que es repeteixen cada dia al seu país natal, Verónica Naranjo Pavlova, una dona ucraïnesa que va arribar a Espanya quan tot just era una adolescent, comparteix amb serenor i fortalesa la seva experiència personal enmig de la guerra que ha sacsejat tota Europa.

El seu relat no és només el d’algú que ha viscut un exili forçat per les circumstàncies, sinó també el d’una dona que ha sabut reinventar-se, sostenir els seus des de la distància i continuar construint una vida amb dignitat.

Va néixer a Ucraïna, va créixer entre Cuba i Ucraïna, i va arribar a Espanya amb 16 anys. Aquella barreja de cultures va marcar la seva identitat i la va preparar, sense saber-ho, per afrontar un dels moments més difícils de la seva vida. “Quan vaig venir aquí, al principi va ser un xoc, però m’hi vaig adaptar ràpidament. Espanya no era tan diferent de Cuba, i això va ajudar”, recorda amb un somriure suau, encara que darrere les seves paraules batega la nostàlgia d’aquella que ha hagut d’aprendre a viure amb el desarrelament.

Un país en guerra i una família dividida

A Ucraïna hi va deixar l’avi, un cosí, una amiga el marit de la qual és al front des del març del 2022, i molts amics de la infància. Parla amb ells cada setmana, encara que a vegades la comunicació és escassa per por que s’hi filtri informació sensible. “La meva millor amiga és allà. No m’explica gaire cosa, però sé que tothom té por. Estan esgotats. La inflació és alta, els preus han pujat i la gent està molt cansada”, explica.

Entre els noms i les històries que pronuncia, n’hi ha un que pesa més: el d’un familiar desaparegut al front des de l’octubre. “No sabíem ni tan sols que era allà. L’únic que fan és prendre l’ADN a les famílies i esperar. No tenim notícies”, diu amb la veu continguda.

Identitat i llengua: entre el rus i l’ucraïnès

La seva infantesa va transcórrer en una Ucraïna on el rus i l’ucraïnès convivien de manera natural. “Quan era petita parlàvem rus, i l’ucraïnès era més aviat de l’escola o de la televisió. Ara és diferent. Molta gent està recuperant l’ucraïnès com un acte de resistència i d’orgull”, relata. Aquest canvi lingüístic reflecteix també la transformació social que la guerra ha accelerat.

Viu entre dos mons, però no renega de cap. Parla ucraïnès amb fluïdesa, encara que sovint pensa en rus. “Em va costar una mica canviar el xip, però forma part de la nostra història. No hi ha contradicció: és una lluita per conservar la nostra identitat”, afirma.

Una diàspora que sosté

Com moltes persones de la diàspora ucraïnesa, participa en grups de suport, envia ajuda i manté contacte constant amb familiars i amics. No ho fa per obligació, sinó per convicció. “Mai no he hagut de pensar si ajudar o no. És simplement el que s’ha de fer”, diu. A través de xarxes informals, compatriotes d’arreu d’Europa i dels Estats Units col·laboren per fer arribar roba, medicaments, recursos i suport moral a qui continua al país.

La distància no l’aïlla, sinó que l’ha convertida en un pont entre mons. “Aquí tinc la meva vida, la meva feina, la meva família… però cada dia, en algun moment, penso en el que està passant allà. No es pot desconnectar”, confessa.

Llengua, cultura i pertinença

El seu relat també mostra la complexitat de ser ucraïnesa a l’estranger en un moment històric tan carregat de tensions. “Aquí tinc clients russos, i mai no he tingut problemes amb ells. Alguns fins i tot m’han demanat perdó, encara que no en tinguin la culpa directa. Cada història és diferent”, comenta.

En recordar la seva adolescència a Espanya, no dubta: “Va ser dur al principi, però també em va donar força. Vaig aprendre a adaptar-me sense perdre qui sóc. Això m’ha ajudat a suportar aquesta guerra sense enfonsar-me”.

Mirant cap endavant

Quan parla del futur, la seva veu barreja esperança i pragmatisme. “Sé que no serà fàcil recuperar tot el que s’ha perdut. Hi ha molts territoris ocupats i molta gent que ha mort. Però també sé que la gent d’Ucraïna és forta. Hem resistit abans i ho farem una altra vegada”.

No hi ha heroisme forçat en les seves paraules. Hi ha una força tranquil·la, una claredat que només tenen aquells que han passat per l’exili sense deixar que l’exili els defineixi. És mare, filla, amiga, treballadora i, sobretot, testimoni d’una època marcada per la guerra i la resistència civil.

En ella s’encarna una història col·lectiva: la de milers d’ucraïnesos i ucraïneses que, des de lluny, continuen lluitant pel seu país, cuidant els seus i mantenint viva una cultura que es nega a desaparèixer. “És difícil, però no impossible”, diu finalment, i en aquesta frase ressona la dignitat de tot un poble.