Una veu entre dues terres: la força d’una ucraïnesa en temps de guerra

Entre la Costa Brava i Kíiv

En un petit racó de la Costa Brava, lluny de les bombes, dels talls de llum i de les alarmes que es repeteixen cada dia al seu país natal, Verónica Naranjo Pavlova, una dona ucraïnesa —que va arribar a Espanya quan tot just era una adolescent— comparteix amb serenitat i fortalesa la seva experiència personal enmig de la guerra que ha sacsejat tota Europa.

El seu relat no és el d’algú que ha fugit del conflicte, sinó el d’una dona que ha sabut reinventar-se lluny de casa, sostenir els seus des de la distància i continuar construint una vida amb dignitat, mentre observa com la guerra ha transformat el destí del seu país i de les persones que estima.

“Quan vaig venir aquí, no va ser un xoc, perquè Espanya em recordava molt a Cuba. M’hi vaig adaptar ràpid”, recorda. I encara que avui viu en calma, reconeix la distància entre la seva vida i la de qui ha hagut de començar de zero:

“Jo no sóc la que pateix; qui pateix és la gent que ha hagut de venir deixant-ho tot i la que encara és allà.”

Va néixer a Ucraïna, va créixer entre Cuba i Ucraïna, i va arribar a Espanya amb 16 anys. Aquella barreja de cultures va marcar la seva identitat i la va preparar, sense saber-ho, per afrontar els moments més difícils de la seva vida.

Un país en guerra i una família dividida

A Ucraïna hi va deixar l’avi, un cosí, una amiga el marit de la qual és al front des del març del 2022, i molts amics de la infantesa. Parla amb ells cada setmana, encara que de vegades la comunicació és escassa per por que es filtri informació sensible.

“La meva millor amiga és allà. M’explica moltes coses, però sé que tothom té por. Estan esgotats. La inflació és alta, els preus han pujat i la gent està molt cansada”, explica.

Entre els noms i les històries que pronuncia, n’hi ha un que pesa més: el d’un familiar desaparegut al front des de l’octubre.

“No sabíem ni tan sols que era allà. L’únic que fan és prendre l’ADN a les famílies i esperar. No en tenim notícies”, diu amb la veu continguda.

Identitat i llengua: entre l’ucraïnès i el rus

La seva infància va transcórrer en una Ucraïna on l’ucraïnès i el rus convivien de manera natural.

“Quan jo era petita parlàvem ucraïnès, i el rus era més aviat la llengua de l’escola o de la televisió. Ara és diferent. Molta gent està recuperant l’ucraïnès com un acte de resistència i orgull.”

Aquest canvi lingüístic reflecteix també la transformació social que la guerra ha accelerat.

Viu entre dos mons, però no renega de cap. Parla ucraïnès amb fluïdesa, encara que sovint pensa en rus.

“Em va costar una mica canviar el xip, però és part de la nostra història. No hi ha contradicció: és una lluita per conservar la nostra identitat.”

Una diàspora que sosté

Com moltes persones de la diàspora ucraïnesa, Verónica participa en grups de suport, envia ajuda i manté contacte constant amb familiars i amics. No ho fa per obligació, sinó per convicció.

“Mai he hagut de pensar si ajudar o no. És simplement el que s’ha de fer.”

A través de xarxes informals, compatriotes d’arreu d’Europa i els Estats Units col·laboren per fer arribar roba, medicaments, recursos i suport moral a qui continua al país.

“La distància no m’aïlla”, explica, “m’ha convertit en un pont entre mons. Aquí tinc la meva vida, la meva feina, la meva família... però cada dia, en algun moment, penso en el que està passant allà. No es pot desconnectar.”

Llengua, cultura i pertinença

El seu relat també mostra la complexitat de ser ucraïnesa a l’estranger en un moment històric tan carregat de tensions.

“Aquí tinc clients russos, i mai he tingut problemes amb ells. Alguns fins i tot m’han demanat perdó, encara que no en tinguin la culpa directa. Cada història és diferent.”

Recordant la seva adolescència a Espanya, reflexiona sobre com el seu pas per Cuba li va obrir el camí a l’adaptació. Afirma que aquella etapa li va donar una mentalitat més oberta i la capacitat de conviure amb diferents cultures, cosa que la va ajudar a trobar el seu lloc en un nou país. Tanmateix, admet que no sempre va ser fàcil: hi va haver moments de nostàlgia i confusió, tot i que amb el temps va aconseguir integrar-se plenament sense renunciar a la seva identitat.

Les seves paraules condensen allò que molts immigrants senten: l’equilibri entre l’adaptació i la fidelitat a l’essència pròpia.

Mirant cap endavant

Quan parla del futur, la seva veu barreja esperança i pragmatisme.

“Sé que no serà fàcil recuperar tot el que s’ha perdut. Hi ha molts territoris ocupats i molta gent que ha mort. Però també sé que la gent d’Ucraïna és forta. Hem resistit abans i ho tornarem a fer.”

No hi ha heroisme forçat en les seves paraules. Hi ha una força tranquil·la, una claredat que només tenen aquells que han passat per l’exili sense deixar que l’exili els defineixi.

És mare, filla, amiga, treballadora i, sobretot, testimoni d’una època marcada per la guerra i la resistència civil.

En ella s’encarna una història col·lectiva: la de milers de persones ucraïnèses que, des de lluny, continuen lluitant pel seu país, cuidant els seus i mantenint viva una cultura que es nega a desaparèixer.

“És difícil, però no impossible”, diu finalment, i en aquesta frase ressona la dignitat de tot un poble.